sola i dependent

Soc una persona molt tímida, amb problemes per relacionar-me... Encara que he tingut varies amistats al llarg del temps, moltes les he hagut de deixar pel camí perquè em volien per interessos, com deixar-li deures o per saber secrets meus per expandir-los. I d’altres m’han deixat de parlar perquè s’avergonyien de mi (perquè semblava ‘friki’).
Tinc 4 amics propers, una de primària i els altres de la uni, que els estimo però apenes ja em parlen perquè estan més per les seves parelles. Ningun es del poble (estic totalment sola allà perquè mai m’he fet amb ningú) i aquests al ser l’últim any de la uni pues se que l’any que ve ni em parlaran, ja apenes parlem des de que ja no vaig a la seva classe, i amb la pandèmia més. Jo tinc ganes de conversar amb algú però es que no puc, sols els tinc amb ells i un a vegades tarda com una setmana en contestar-me i això em fa sentir que no li importo. No els hi explico els problemes tot el rato perquè sé que és pesat, però si tinc ganes de conversar del que sigui, i a vegades tinc tantes coses dins que no puc mes. A sobre veig que soc una envejosa de merda en secret perquè es hi va molt bé amb les parelles i jo sé que amb la meva no va així; fan de tot, penjant moltes fotos, m’expliquen meravelles d’ells i jo només dic coses negatives que ens passen.
Em costa moltíssim fer amics ja que penso que tothom em jutja, nomes en faig a llocs tipo classe, no fora ja que no m’agrada anar de festa ni internet.. a més amb la covid és difícil... i tampoc no tinc ganes de que s’aprofitin mes de mi però a la vegada ja penso “que mes dona ja, tothom fa mal i s’aprofita de tu”. Només m’agrada estar amb el meu gos al final.
Soc una persona empàtica i molt masoca, i la gent em manipula a la seva manera, massa gent ho ha fet ja. Visc amb dos nois que em desprecien, i a més van de superamics i em fot ràbia quan a les esquenes es tiren merda, i a mi també me’n tiren i odio estar allà amb ells, ara estic mes al poble i no els veig però fa temps estava esgotada d’ells perquè em deien tot lo malament que feia quan ells no feien res de bo. Tothom es fals i amb els anys m’he donat compte.
En quant a la meva parella, malament. Ara ens veiem menys i estic més tranquil·la i penso (i em diuen) que l’hauria de deixar: des de sempre no ha anat del tot bé, ell no està bé mentalment i m’afecta molt, a vegades provoca baralles per coses insignificants i em fa ballar el cap estan bé i de cop malament. Nomes pensar de deixar-ho tinc angoixa i també si penso en seguir, ni la seva família crec que l’aguanta. És la única persona que m’escolta però crec que realment també em vol per l’interès i no m’estima. És una llarga història i només vull saber que coi li passa i que vol de mi. Si el deixo tardaré molt en tenir parella, fins els 19 no vaig sortir amb ell i amb els nois em costa molt relacionar-me. Al ser tan tímida la gent pensa que ni els interesso i que soc sosa o avorrida.
Altra cosa q em deprimeix es la família; no tinc gaires familiars. El meu avi va morir fa mesos, la meva mare fa anys (i em va afectar molt ja q teníem molt bona relació), el meu germà esta independitzat i el meu pare esta fatal, te una malaltia i a sobre va pillar la covid i no es recupera de les seqüeles i esta al hospital contínuament (vaig passar nadal sola). Estem molt pessimistes, no pot fer casi res sol ja i a sobre els metges ni saben que fer així que ja l’únic que penso es q no se’n ensortira. A vegades sa de dir que ens barallem lleument, em satura a vegades perquè està susceptible per tot, i tampoc vull explicar-li molt problemes amb la meva parella perquè no li agrada.
No em veig sent independent la veritat, si li passa algo no sabre que fer. Si que vivint fora he après però a vegades per ansietat no puc fer coses bàsiques com anar a comprar o pel carrer del poble, i la veritat sense ningú no em veig fent res. No m’atreveixo a anar a fer papeleos, anar al metge sola, etc, i a sobre no sé portar la moto a pesar de tenir carnet perquè al pujar tinc por, em veig incapaç i haig de fer tot amb transport públic. Tampoc crec que sigui capaç de treballar, no em sento capaç de fer res i em fa por que em facin moving (com al meu pare i va pillar la malaltia per culpa de la feina). Semblo independent a simple vista però per dins no.
D’aquí uns dies parlaré amb un terapeuta q no es ben bé psicòleg que ja va ajudar-me en tema estudis i autoestima perquè m’ajudi. Porto anys deprimida i trista, pel bullying quan tenia 12 anys i també per lo de me mare, que va passar just llavors, però es que ja estic deixant de veure-li més el sentit a tot i penso que no vull viure gaires anys. Em ve al cap suïcidar-me però no en serio, ja que morir-me també em fa por, tot me’n fa. A vegades penso que em deprimeixo per tonteries, hi ha gent que esta molt pitjor ara, que no té diners o que no té absolutament ningú i aquí estan, però no puc amb la sensació de soledat i la falsedat, a més d’estar pessimista sobre lo de mun pare i també encallada amb la parella perquè l’estimo (i no entenc com si em fa mal a vegades)...
Que puc fer per sentir-me millor en aquests temes? Gràcies

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!