Primer de tot vull donar els Gràcies per què feu i per simple fet de contestar això.
Veureu, fa uns anys que els meus pares és van separar, jo m'ho vaig pendre bastant bé, vaig acabar decidint anar a viure amb la meva mare a un altre lloc, els primers mesos em tractava Bé i és procurava que jo en sentis be también, però tot va acabar empitjorant deprés.
Des fa uns dos o tres anys em tracta malament, m'insulta, em crida per tot, em castiga sense cap raó..etc, jo he sigut sempre una noia que ha sigut molt respectuosa amb el que diu i sempre vigilo el que dic, per això amablement i amb tot el respecte perque sóc menor intento dir-li que és el que fa malament, però això únicament ho empitjora i la que acaba malament sóc jo perque em penso que he dit o fet alguna cosa malament perque és faci la víctima, perqué sempre m'està dient que sempre és ella la que rep tot.
I segons anava complint m'anava tractant pitjor, l'institut no m'anava bé pel fet que els Companys no eren bons amb mi, matacaven i inclús mavien acabat golpejant més d'una vegada, li vaig dir a la meva mare i avia a l'institut però res van fer, per part de la meva família em deien que era massa cobard i que no menfrentaba als problemes, i per l'institut només dir i després venien els mateixos de la classe a per mi.
Vaig acabar per decidir comptar els meus problemes Aals meus amics ia la meva parella, com que no estan molt a prop meu em van recomanar que denúncies a la meva mare per maltracte Psicològic i a meu institut.
No ho vaig fer perque em semblava massa fort i vaig aguantar, vaig aconseguir que la meva mare em portés a un psicòleg que no em va servir per a res, perque li deia a els meus problemes i només en deia que devia entendre a la meva mare , que jo no estava malament i solament era una etapa.
Vaig deixar d'anar perque cada vegada era pitjor i no em servia de res, la meva mare em seguia faltant al respecte i a vegades passant-se dient que jo no deuria d'haver nascut.
Vaig passar tot, seguia igual, vaig aconseguir entrar al cicle que magradaba i avui en dia tots són bons amb mi, menys la meva mare.
Ahir vaig tenir una batalla amb ella, segons vaig entendre era per la meva habitació, doncs ella la vol organitzar com a ella li agrada i no com a mi, molt respectuosament vaig donar la meva opinió i em va acabar castigant sense mòbil però aixó, em sembla fatal que no pugui donar la meva opinió per res. Vaig aguantar com m'insultava, com em criticava i em senyalava que era molt dolenta filla.
I ja no se que fer, em sento fatal per cada paraula que em diu, ho intento evitar, ho dic als meus amics i ells em diuen el mateix, que la denunciï perque no puc estar aguantant que em faci mal a mi, i el fet d'intentar parlar amb ella és impossible, doncs s'enfada sempre i em crítica molt més, inclús em castiga. He Arribat a uns límitsmits molt severs de autoatacarme, deixar de fer el què m'agrada i inclús pensar coses molt fortes com el suïcidi.
I ara no ser si fer-lis cas als meus amics i denunciar-la, però penso que el meu pare no pot tenir cura de mi perque no te un pis ni un treballs estable i m'ignora desde ven petita, que la meva familia m'odiara perque aprecien molt la meva mare i no creuen res del que dic, penso que per una any podria aguantar i als 18 anar-me'n, treballar de mentres però ho veig molt impossible, vosaltres què en faríeu ?, Faig cas als meus amics o intento aguantar com pugui?
Gràcies.
Laura Centellas Data: 05/01/2021 12:12
Hola!
La situació que expliques és complexa i ens fa mal llegir la teva consulta amb el patiment que transmet.
Des d'aquí és difícil que et poguem donar una orientació clara sobre com actuar, perquè no coneixem a fons el cas i és important fer una bona valoració de tot l'entorn.
Ens dius que la teva mare al principi intenta cuidar-te i estar pendent de la teva adaptació i que ara això ha canviat. Saps què ha passat? Quin canvi hi ha hagut per tal que la seva actitud sigui diferent?
Una de les recomanacions que donem als i les joves adolescents quan tenen conflictes a casa és que busquin ajuda adulta en el seu entorn. Que intentin trobar un familiar de confiança, algú del professorat amb qui parlar o algun entrenador/a en cas que facin alguna activitat esportiva.
La mirada adulta et pot ajudar a prendre decisions que no siguin precipitades i que afavoreixin el teu benestar. Intenta confiar-hi i buscar solucions conjuntament.
Una altra estratègia que pots fer servir és tornar a demanar hora a un altre psicòleg/a. D'aquesta manera la teva mare pot veure que no estàs bé i que busques ajuda. Potser amb un/a altre/a professionat et sents millor i podeu fer un treball terapèutic que millori la relació familiar. De fet, un dels camps de la psicologia és la teràpia familiar. Li pots proposar a la teva mare d'anar-hi i així milloreu la vostra convivència, a veure què diu ;)
Finalment, quan la convivència és molt complicada, potser t'hauràs de plantejar una separació. Posar distància amb la teva mare i buscar la manera de mantenir-te i no dependre econòmicament d'ella. Hi ha vegades que les relacions familiars necessiten un temps de poc contacte per tornar a reprendre-les.
Estarem pendents de tenir notícies teves.
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
