Vull demanar perdò

Hola! Quan anava a 2n ESO vaig tenir una professora que no se perquè però la tractava fatal, la insultava, no feia res a classe, la contestava malament, em renyava amb totes les raons i no m'importava gens, fins que quasi cada dia trucava als meus pares, i ells em fotien la bronca, i m'obligaven a demanar-li perdò, però era un perdò fals, no em sentia malament, pensava que ho feia bé. I un dia amb una amiga vàrem fer un video cantant una cançó, i em van expulsar a mi i em volien denunciar, quan em van expulsar vaig agafar-li molta ràbia, i no feia res de res a classe, deixava els exàmens en blanc, i feia alguna cosa per molestar-la. I el dia d'anar a cercar les notes la meva mare va parlar amb ella, i li va preguntar: Com ha acabat el curs? I la professora li va estar explicant TOT el que havia fet jo. Els meus pares es van enfadar molt amb mi, i em van dur al psicòleg. I quan ja anava a un dia quan anàvem de camí a casa, vam treure el tema de la professora, i em va estar contant tot el que li havia dit la professora, i vaig acabar plorant... Quan anava a 3r encara pensava que tenia la culpa la professora. I ara aquest estiu doncs no he parat de pensar amb ella, i de tot el que li havia fet i tot eren llàgrimes. I ara tinc una amiga que la seva mare es la cap d'estudis, i li vaig contar el meu problema, i em va dir que la professora ho havia oblidat tot, i que demanava com estava, i com m'anava el curs, i això em va superar, en el sentit de adonar-me de que era gilipolles, que no es mereixia res del que li vaig fer. I he decidit parlar amb ella. El dilluns passat, doncs, l'estava esperant a les escales i li vaig dir que volia parlar amb ella, i em va dir que parles amb ella dilluns que li anava bé. Però a l'hora de parlar amb ella, jo com una covard em vaig anar, i ella em va veure com em girava i m'anava. Necessito aclarar les coses amb ella, donar-li les gràcies i demanar perdò. Però llavors tinc la part negativa de que si ella ho ha oblidat doncs jo si li torno a recordar doncs potser s'enfadarà, i no sé que fer...M'ajudeu si us plau? Tinc moltes ganes de plorar...

Hola! m'ha agradat molt llegir el teu escrit! trobo que expliques molt bé tot el que ha passat i entenc perfectament els sentiments i les emocions que tens ara. Has sigut molt valent al voler parlar amb aquesta professora i t'animo a què no et rendeixis i ho facis. Perquè no imprimeixes aquest escrit i li fas arribar? t'asseguro que la farà molt feliç llegir-lo. Ser professor de nois i noies adolescents no és sempre fàcil i segur que tampoc és fàcil rebre aquestes mostres de respecte per part dels alumnes. Si pots arribar a dir-li la meitat de tot el que sents li encantarà, n'estic segura, però no pateixis tant, segur que com tu n'han passat d'altres i ella, com tots els adults, sap que l'adolescència és una època complicada per alguns nois i noies, però que com la majoria de coses, passa i que tots acabem creixent i aprenem dels nostres errors.
Ànims! És molt bonic el que vols fer i no voldria que t'arrepentissis de no fer-ho. T'envio tota la força del món!!
Una abraçada!
Marina Marull www.interpersonal.cat