superació

fa aproximadament un mes i mig va morir un amic meu amb 16 anys en un accident de moto despres de haber estat tota la tarda amb mi, vaig ser de les ultimes persones en veure’l y sento que si no hagués quedat amb ell aquell dia res d’aixó li hagués pasat, el trobo moltissim a faltar i no sabia que seria tan dificil superar aquest tipus de mort, naixem per veure morir als nostres avis pero no als nostres amics . Crec que ha sigut el cop mes dur que m’he donat a la vida i no li desitjaria a ningú pasar per aixó, no entenc perque hem de pasar per aquestes situacions i mai pero mai m’oblidaré d’ell, m’hagués agradat donarli una abraçada més forta aquell dia. Cuan hem vaig enterar no m’ho vaig creure fins que no li vaig veure la cara al tanatori allà a la vitrina la cual el veia com si estigués dormit, pero per desgracia no tornaria a obrir els ulls i va cambiar la meva vida i la de tots els seus amics i familiars moltissim, valorant altres coses. Et vas a dormir tranquil i t’aixeques t’ha cambiat la vida per complet, llagrimes als ulls i molta força. A dia d’avui les nits son lo pitjor, i encara que no era la seva millor amiga i el coneixia desde aquest estiu l’estimaba moltisisim. Espero que m’estigui cuidant allà on estigui i mai m’oblidaré d’ell.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!