La vida és injusta

Bon dia,
escric perquè durant aquest confinament potser soc la persona que més se n’ha alegrat. No per la malaltia, però sí pels moments de soledat.

Durant aquests mesos he estat fent una mirada introspectiva al meu interior. Necessitava entendre i treure els problemes. Però, tot i que ja em sento millor amb mí, a casa la situació segueix sent la mateixa i empitjorant.

Creia que amb tots els canvis jo seria capaç de fer front a les respostes que havia trobat. I, en gran mesura, sí. Tot i així, sento que encara em queden temes per resoldre als quals jo sola no puc fer-ne front. I m’agradaria comptar amb ajuda externa. Perquè sí, crec que a tots ens aniria bé anar al psicòleg.

Almenys vull sentir que he fet una part de les coses bé. Per exemple, gràcies al confinament he descobert que molts dels mals tràngols que passava eren perquè pateixo ansietat.
Fins aquí aniria tot genial, perquè em sento molt més forta i confiada, si cap. Però per situacions que han succeït, m’he adonat que encara hi ha una petita part del meu cervell que de forma inconscient prem en algunes circumstàncies el botó d’alarma de les pors i els atacs. I, encara que jo ho controli i estigui tranquil·la, és una força que no puc evitar. Jo no me n’adono, però es veu que les demés persones em noten intranquil·la.

Faig exercicis de respiració i presa de consciència de com em sento.
Tanmateix, no sé per quin motiu em pot seguir afectant una mísera part del meu cervell, quan jo sé (almenys conscientment) que tinc el poder i la força per fer-me valer.

Una de les qüestions és aquesta: em podries tu ajudar o em recomanaries visitar un psicòleg per acabar de polir-me? Perquè jo ja no sé com més fer-ho. Em pensava que ja ho tenia del tot controlat. I al 95% així és.

Per una altra banda, com que estic tan orgullosa d’haver-me descobert i estava farta de jo no entendre’m ni que els demés m’entenguessin, els vaig explicar la situació als meus familiars i amics.

Sorprenentment, els meus amics han sigut els més oberts i comprensius amb la situació. Els meus pares, en canvi, no tant.
La meva mare, per exemple, evita sempre dir que pateixo ansietat. Ella prefereix dir “nervis”. Però jo sé que no en són, en moltes de les situacions.

Fa uns pocs anys patia agorafòbia. Ara, a poc a poc i amb la meva força mental i l’ajuda dels llibres de psicologia, l’he anat superant.
També, tot i que vaig fent pasos, tinc ansietat social. No en totes les situacions em pasa, només amb unes quantes persones m’he sentit “oberta” de primeres per iniciar una conversa. I per això m’agradaria conèixer a més gent, ja que confio en el meu instint.

Agraeixo a Déu, l’univers, el destí o la força que sigui que m’hagi donat aquesta personalitat, de veritat que sí. Perquè a més a més, soc tímida i introvertida. I no en puc estar més orgullosa. Tot i que igual per fora no sigui capaç d’expressar-ho. Per això d’aquí en surt la segona qüestió: com puc fer-ho per aparentar la força que realment sento sense que aquesta mísera part de l’ansietat que comentava abans m’acabi traient el poder?

Ja fins aquí, crec que els meus problemes a nivell meu com a persona s’acabarien. Encara que a casa segueixen altres temes, del que no puc parlar amb ningú i em van carregant la motxilla, perquè tampoc sé ni puc ajudar.

Fa al voltant d’un any que vam descobrir que el meu pare és ludòpata. Per altres temes independentment i a part d’aquest, ha fet que la meva mare es gasti molts dels seus diners, fent-se càrrec dels deutes que ens ha deixat i de tot el mal que ens ha causat.

Ja va començar teràpia, però no sé si ens seguirà enganyant. Perquè ha arribat fins i tot a robar i a fer contactes amb persones molt dolentes per tal d’obtenir els diners que necessitava.

Per a tot això, ara només tenim uns ingressos. I jo em sento molt culpable de veure la situació i no poder fer res, perquè a sobre després estan tots els gastos “extres”, com la matrícula de la universitat.
No sé si els psicòlegs sabeu d’aquestes coses, però una cosa que m’enerva molt és que a classe la gran majoria de gent tingui beca perquè en principi no ingressen el suficient i després marxin de viatges de luxe. No té sentit...

Així, la meva ultima qüestió seria si hi ha alguna forma de poder obtenir una beca per als estudis. Les del ministeri, per molts deutes als que haguem de fer front, no serveixen. Aquestes només mesuren la renda familiar...

No entenc com no poden ajudar, en aquestes situacions. Potser soc jo, que no he sabut trobar la solució, encara. Per això espero que m’ajudeu, perquè crec que la balança no està igualada.

Ja acabo. Gràcies anticipadament per l’ajuda i sento haver-me estès tant, però necessitava explicar-ho a algú.

I, com m’agrada sempre acabar: ara estic bé. Perquè soc forta. Tot es soluciona. I he de donar gràcies perquè podria estar pitjor.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!