Em menjo el cap

No paro de menjar-me el cap aquests últims mesos. Desde que tinc parella, desde que per fi vaig trobar algú amb qui estar perqué m'estima i jo l'estimo, d'igual manera, m'he quedat sola. Sense amics. Sempre he sigut una persona que creia que, si no estimava de veritat a la persona, no volia res amb ningú. Perque vull ser fidel als meus sentiments i no fer mal a ningú. I això el meu amic de tota la vida, que era com un germà, ho sabia. Doncs bé, passa que a la meva parella la vaig coneixer amb un nou grup d'amics entre ell, el meu ex-amic i dos amics de la meva parella. Ha passat molta merda entre mig, jo em vaig voler enfocar en la relació a la vegada que vaig començar a treballar en un torn de nit i no tenia temps per res. El meu millor amic es va barallar amb mi, va començar a odiar el meu novio i mesos mes tard em vaig enterar que el ficava a parir per tot el poble, amb tema drogues (lo pitjor es que tot es mentida. Fumavem porros -ara ja no, per salut, i si soc sincera algun cop em fet extasis, pero es que desde que estic amb ell nomes 2 cops- pero ninguna droga mes forta com la coca o speed o que estavem cada cap de setmana amb mdma. A sobre ho pintava com que tot ho pagava jo, deixant-lo a ell de cabron i a mi dient que es la meva primera relació i estic massa enamorada per veure la realitat. Serà la meva primera relació pero això no vol dir que sigui la primera persona que estimi o que mai m'hagin trencat el cor, perquè ho han fet.) I el que deia tot això al final em vaig enterar que ell si que està enficat en les drogues, més bestia que aquelles dos o tres vegades que jo he fet extasis amb la meva parella -en 1 any i 1 mes-. Aquelles mentides van arribar inclus a la meva familia. El grup d'amics que sempre havia tingut el tenen taxat, jo ara no se com donar la cara i moltes altres coses han passat i m'he quedat sense els que considerava els meus amics de veritat. Un m'odia i l'altre em acabat malament perque crec que les dues em canviat bastant. Jo m'estimo molt a la meva parella, i tinc sort de tenir-lo, pero sempre havia sigut algú que sortia dia si i dia tambe a fora amb amics del carrer de sempre i ara tot ha canviat. No sé que deuen pensar despres de tot el que han ficat en mig, perque mai ningu m'ha vingut a preguntar (nomes una persona, a qui s'ho agraeix-ho molt). Desde que va començar, fara un any mes o menys, no paro de pensar, de ficar-me trista i no em sento la mateixa persona d'abans; descuidada de tot, alegre i ignorant les coses dolentes perque preferia enfocar-se en les bones. Ara se'm fa impossible. Sempre he donat molt per les meves amistats i sé que això no tothom t'ho torna, i que d'amics de veritat els comptaràs amb la mà. Però es que ja no hi ha. Els trobo massa a faltar encara que sapiga que les coses han acabat fatal i no hauriem d'arreglar-ho, pero es que no puc dormir mai aviat, em barallo molt amb la meva mare i no sé ni per què, em sento totalment buida i cada cop que hi penso em menjo molt molt i molt el cap. M'agradaria poder explicar millor què ronda al meu cap però es que no tinc ni idea de com fer-ho. Son masses coses les que penso. I em sento malament. Amb mi mateixa, no amb els demes. Es que no soc ni capaç d'odiar a ningú després de deixar-me com m'han deixat perquè entenc que una persona pot cometre errors. I soc algú que ho perdona tot. Però no hauria. I aquesta actitut de nena bona que s'ho calla tot i nomes empatitza amb els demés m'està matant perquè tot lo dolent ho sento cap a mi mateixa. Realment no sé què fer... A sobre ha vingut la quarentena i ho passo pitjor. No em sento gens bé.

Ho sento per tant de text. Espero que em pugueu llegir. Gràcies.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!