Tinc 16 anys i medeixo 1.59 i peso 43.4 i vaig baixant. Sóc conscient de que no és un pes saludable, ja que està molt per sota del mínim recomanat. La cosa és que sóc conscient que tinc anorèxia, de fet, la porto patint 3 anys i ja estic farta. En aquest confinament, doncs s’han adonat que menjo poc, que de fet menjo més que si anés al col·legi perquè a l’estar els pares a casa doncs dinem i sopem tots junts i no puc ni amagar el menjar ni passar-lo als altres plats.
El problema és que la meva mare cada setmana em diu que em pesi. Per exemple avui pesava 43.4 i li he dit que pesava 46 per a que no es preocupés. És a dir, si amb 46kg ja em diu que he d’en i que estic massa prima i he de menjar més, no m’imagino com es posarà si sap el meu pes real, que ho entenc.
Jo sé que tard o d’hora els hi hauré de dir o ho acabaran descobrint, i m’agradaria que fos abans de complir els 17 al juliol. Havia pensat d’esperar a que acabi almenys el confinament total i dir-los-hi el meu pes verdader, tot i que sé que en el moment en que els hi digui i em portin al metge començarà una mica l’infern perquè la meva vida serà de tot menys normal.
A més, sempre he estat una persona introvertida i que em costa parlar dels problemes i les preocupacions amb els pares, sempre he estat de guardar-me el que em preocupava. Amb altres persones amb qui tingui confiança no hi tinc tant de problema però amb els pares, no sé per quin motiu em costa horrors.
També em fa por com influirà en el meu dia a dia, l’any que vé faré segon de batxillerat i si ja és bastant dur de per si amb tot això de la anorèxia tinc por de que sigui massa. A més aquest any he començat a fer amistats i tinc com un grupet on hi falta confiança i tal perquè ens coneixem des de fa relativament poc però ens portem molt bé, és a dir, que tinc por a contar-ho fins que no ho sàpiguen els altres.
Tinc ganes de posar-hi solucions però també molta por, tinc por a quan em portin al metge del què passarà a partir d’aquell moment, se’m haurà acabat la intimitat i la “llibertat”, no sé si m’hauran d’ingressar, segurament la relació amb els pares empitjorarà, els hi causaré un estres que tinc la sensació que m’hagués pogut estalviar...
Com ho veieu? Necessito veure una mica de llum i pensar que sortirà bé i serà pel meu bé però ara mateix soc incapaç.
Laura Centellas Data: 14/04/2020 12:22
Bon dia bonica! Primer de tot, gràcies per comptar amb nosaltres, ets molt valenta!
Pel que ens comentes, portes anys patint i vols aturar la situació. Adonar-te que hi ha alguna cosa que no esta anant bé i voler ajuda per solucionar-ho és un gran pas i un pas molt important, ets molt valenta! El que et recomanem és que ho parlis a casa, has dit que volies fer-ho desprès del confinament, però creiem que ara és una bona oportunitat per a poder-ho parlar amb tranquil·litat, explicar què és el que sents i el que et fa patir. Els teus pares volen el millor per a tu i estic segura que si ho expliques aquests dies, t’entendran i buscaran tota l’ajuda que faci falta per ajudar-te. Pot ser que canviï una mica el teu dia a dia, però com tu bé dius, necessites ajuda i aturar la situació, ja tindràs temps per fer el que et faci feliç però el primer és la salut. Amb l’ajuda de tots, seràs capaç, no ho dubtis bonica!! Una vegada ho comentis a casa, pots trucar-nos al 93 454 91 09, des de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia estem oferint un servei telefònic gratuït, per a acompanyar, orientar i donar algunes pautes. No fem ni diagnòstic ni tractament, però és un espai on ens podreu explicar detalladament què és el que està passant i us orientarem per a buscar la millor ajuda.
Una abraçada i ànims en aquests dies de confinament, esperem la vostra trucada per a poder ajudar-vos!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport d'Andrea Esquerdo, psicòloga experta en alimentació.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
