Ho sento per la catxo consulta que us he deixat..

Hola. A veure.. no sé què em passa.. sóc una noia que tinc un trastorn mental diagnosticat i una mica de problemes amb el menjar i amb el meu pes, mai he sigut feliç i bueno porto una mica de tota la vida arrossegant problemes com bullying, pare una mica maltractador psicològic, que no tinc gaires amics, etc. No treballo ni estudio però estic anant en un lloc on "ajuden" a persones amb trastorn mental i a part d ara que estic fent el confeniment, doncs de normal estic bastant entretinguda.. però tot i així no em sento bé. I em sento molt sola i que la gent no em fa cas. I que en aquest lloc que vaig penso que als altres els ha passat coses més greus (pq jo malgrat vaig passaf bullying em considero forta, pq per ex jo a la meva adolescència estava gorda i podria haver aprimat fent tonteries i vaig decidir aprimar de forma saludable i ho vaig aconseguir, després més endavant no però bueno.. llavors per ex els talls pel bullying tb podria haver fet i no va ser fins als 19 que no vaig fer. I jo asseguro que estava molt sola i no li explicava absolutament a ningú lo què em passava, estava sola, tret d una amiga que parlàvem per telf (per la distància i una altre que era de la mdva classe, però quan estavem a classe passava de mi totalmwnt) i aquesta amiga em va dir més d un cop. "Ua esk no sé com hi fas pq si fos jo ja m hagués matat". I sabeu què? Veient ara, amb els 26 anys que tinc, veient les consultes dels adolescents penso, pq no feia coses aixins? Pq sóc com sóc??.... Als 12 anys vaig escriure una carta a una altre amiga tb de la classe però tmpoc m ajudava amb lo del bullying, però bueno total li vaig escriuee una carta on li deia que m agradaria morir-me i m agradaria ser anorèxica per aprimar me i li va ensenyar a la profe...i a partir d aqui em van portar al psicoleg. Nomes em van portar 2 cops o aixins o 3 pq jo els hi deia als meus pares que no hi volia anar i suposo q algo mes nse, ara, de mes gran, els 22 que em van ingressar quasi 1 mes (ja ser poc temps) em vaig enterar que quan vaig anar a la psico als 12 anys ja m havien detectat trets de trastorn de personalitat. Vull dir la veritat. Necessito dir la veritat. Jo crec que tota la vida he patit, mai he sigut feliç.
Bueno. He dit que els 12 anys no volia anar a la psicòloga, oi? En el fons volia anar. Però jo deia que no. Ho nwcessitava tant. Vaig passar la eso tant malament, però tant.. sobretot els 2 primers anys. Jo no sé que passen les altres persones, pero ho explicare pq si. Pq ho vull explicar a algú. Pq estic farta de pensar ho i que ningu m dscolti.
M agafaven la motxilla i se la passaven entre ells. M agafaven l esgoig agafaven lo de dins lesguig s ho passaven entre ells. Un cop em van fer maltbe un mirall que era del meu germa, i vaig tindre que emportar la bronca a casa jo, per no dir qie m ho havien fet ells.
Em tiraven gomes el cabell, paper, etc.
Em deien pelo estropajo, em deien annaampans (amb veu de subnormals, dic el meu nom com podria ser que m he inventat el nom), em deien que els meus ulls semblaven d olives, en plan enfogent se pq són grants, un cop que va nevar em tiraven boles de neu i em van feer mal. Un cop, no recordo que era que em tiraven pero em perseguien pel carrer i em tiraven com globus d aigua o algo aixins, em van grabar amb el mobil i ho van penjar al youtube, em vaig enterar i em deien que tenia molt èxit, qie tothom es reia de mi, després un em va dir que ho podia denunciar i un dels que va fer el video va sentir que m ho deien doncs van eliminar el video.
Tb em tocaven la cuixa i feien veure que els agradava però tot ho feien per riure's de mi. I em parlaven molt amb veu de "subnormal". Durant el pati ells no em feien res, però hi havien unes altres. Al carrer mentres esperavem que fos hora tb m enredaven. I sabeu lo que tenia mes por del món? Que em veigués gent que em conegués, quan em feien aquestes coses.
També un dia que feien concert jo vaig sortir sola, pq no tenia amb qui anar i vaig beure 3 cubates i em van pujar bastant, em vaig trobar aqiests de la classe i se m van començar a passar entre ells igual uqe fos una pilota. Per una part hi havia aiqests.
Després hi havia una altre part de la classe, que eren les populars, que passaven de mi i alhora es reien de lo que em feien els nens. I una altre part. Les amigues de la "meva millor amiga"(entre cometes pq durant la classe passava de mi). Les seves amigues m odiaven i m havien fet plorar molt. I em deien "sembles un gos que persegueix el seu amo"(la meva amiga). Segur que em deixo coses. El què volia dir qud necessito dir la veritat realment no és tot el que volia dir.. volia dir més.. la merda no acaba a la eso. Molta si, però jo continuo sent LA MERDA. Als 19 anys vaig escriure una altre carta a me cosina, qie per ceert, no m'estima..i li va ensenyar a se mare (me tieta), me tieta va ser la quina li va dir que ptser hauria d anar al psicòldg per fer amics als 19 anys. I dels 19 anys i fins ara 26(acabats de fer com aquell que diu) vaig a psicòçoga i psiquiatra i una diu q tinc tlp i tca i l altre tea, i altres professionals psicosi, i altres una mica de tots els trastorns mentals.
La veritat és que quan vaig començar anar amb la psico, jo realment era com era, però em vaig començar a tallar pq veigués que jo ho passava malament. Després jo realment volia aprimar però realment tb volis q ho veigués que ho passava malament, per tant qiè vaig fer??? Provocar-me el vòmit. I vaig començar amb un cercle. Després les apstilles igual. A vegades em prenia alguna de més. Només pel fet de dir li "m he pres de més, pq ds preocupés de mi.
I un cop em vaig prendre 32 però no sé pq.
Cada cop que parlo amb un professional de com estic em sento malament i tinc ganes de fer me mal o prendre m pastillles. Ara a vegades em faig mal i no ho dic a ningú (però no és preucupant pq és poc) i ara fa mesos q no pero a vegades tb em provoco el vomit i no ho dic a ningu.
No se, nse que em passa jo nomes vull estar be. Ah per cert... Torno estar gorda com a l adolescencia i per aixo em sento fatal.. i faig afartaments i ara ultimament no tinc res x fer afartaments i m agobio molt i sembla q em tornare boja pero encara em preocupa el menjar... I bueno nse. (Se qud no hi han accents i tal)

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de l'Andrea Esquerdo, psicòloga experta en TCA.

Moltes gràcies per la teva consulta!