No sé que fer

Bones,
Veureu últimament tinc uns dies de bajon, la cosa es que en sé la causa però no com solucional-los, també últimament estic bastant angustiada. Us explico:
Us explico, soc conscient de que pateixo anorèxia, en soc conscient, i la porto patint des de 3r de la ESO, i ara faig primer de batx. Al principi vaig deixar de menjar alguns àpats però a la tarda m’agafava ansietat per no menjar i menjava cotxinades. Més endavant, vaig saber gestionar aquesta ansietat ja que menjava molt poc en comptes de res, i la cosa és que ho podia fer perquè per qüestions d’horaris havia de menjar sola. En canvi, aquest any, a causa d’horaris he de menjar acompanyada de la meva mare i això fa que em tingui que acabar tot lo del plat i no pugui ni deixar, ni tirar, ni passar al plat d’els altres el menjar. Això em causa una ansietat tremenda degut a que sempre penso en les kcal, és a dir, si toca espaguetis i nuggets sempre procuro menjar-n’hi pocs però tot i així m’acabo sentint culpable.
Actualment peso 45.6 kg, tot i que ara em vull aprimar perquè sento que es massa, tot i que en el fons sé que no es així. Fa un mes vaig arribar a pesar uns 44kg, tot i que en aquell moment tenia que anar al metge per probes de al·lèrgia i, com que em feia por que em vegués prima o que, degut a que desde 1er de la eso no em peso ni em fan un control general de tot doncs vaig engordar una mica, que no va servir per res.
Si que es veritat que en aquests moments d’ansietat per aprimar també, en el fons em fa por. Em fa por de fer patir als pares per una cosa que es culpa meva, que jo sola l’he creada, em fa por de que ho descobrissin quan ja fos massa tard, em fa por prendre anys per culpa de l’enfermetat, em fa por de preocupar les persones que m’envolten, no vull ser una carga per a ells, em fa por de que em mirin diferent... Per tot això, per una banda penso, no passa res, aniré controlant el pes i seguiré així podent anar als llocs amb llibertat i sense necessitat de preocupar els altres, tot i que per l’altra sé que això no sóc capaç de gestionar-ho i arreglar-ho per mi sola, degut a el problema en si, i d’altres com l’autoexigència, el pensar que pensaran de mi, les paranoies...
Sé que ho hauria de dir, osigui abans les meves notes eren d’excel·lent i ara em costa molt posar-me a estudiar, tinc canvis d’humor constants, m’enfado molt fàcilment, i se que tot això es per culpa de la anorèxia però sé que mai tindre el valor suficient per a dir-ho tranquil·lament als meus pares, se que arribarà un dia en el que haure anat massa lluny i hauré de començar de nou la meva vida, perdent dos o tres anys d’aquesta.
No sé que fer, sé que no tindre el valor suficient per dir-ho o que ho intueixin, tampoc els vull fer patir... Se que son dos coses que no es poden obtindre les dos juntes però estic abrumada pels pensaments d’angoixa en vers el menjar constants.

Moltes gràcies per tot.