Hola! Bé uns explico la meva situació. Quan jo tenia uns 11 anys la meva àvia es va posar malalta. Va estar 4 messos a l'hospital fins que li van donar l'alta i va haver de refer la seva vida. És va quedar en cadira de rodes i sense poder menjar. La meva àvia sempre havia sigut una persona molt important per mi i per mi allò va ser un cop molt baix. La vaig cuidar a saco, durant l'hospital i després quan estava a casa. No feia res més que no fos estar amb ella perquè volia ser la neta perfecte. Va acabar sent un desastre perquè em vaig acabant posant malalta amb anorexia (però això és un tema apart). Vaig saber posar una mica de distància perquè el q em va passar va ser que la vaig cuidar tant a ella que em vaig oblidar que jo també m'havia de cuidar. Tema anorexia ja està superat, vaig rebre tractament i ara estic molt bé. Però cap a abril més o menys, un dia la meva àvia va entrar malalta a l'hospital perquè tenia malament els ronyons. Semblava que no era res greu, que de sobres que se'n ensortiria. Però anaven passant les setmanes i tot a anava cap a pitjor, va començar a tenir problemes de pulmons... Finalment un dia els meus pares em van avisar de la possibilitat que marxes. Tothom tenia la esperança que això no passes perquè jolin ja se'n havia ensorrit un cop d'una cosa pitjor. Però aquell cop no ho va fer. L'última cosa que li vaig dir va ser que l'aniria a veure l'endemà. Però el dia següent ja no és trobava bé i la van sedar perquè no patis. Tinc molts remordiments, per exemple a l'entarrement ella m'havia demanat que toqués una cançó per ella però jo no vaig tenir força. La cosa es que desde el dia de després de lenterrament em vaig prometre no plorar més i recordar-la amb un somriure a la cara sempre. Però aquest Nadal m'he adonat de com la trobava a faltar. Tots els dies he plorat, sola de secret. Els hi he explicat a les meves amigues això que em passava ja que a l'insti també vaig tenir una petita crisi però tampoc saben com ajudar-me. Jo tampoc se com auto ajudar-me. Pensava que seria cosa de temps però com més passa més tinc la sensació que la trobo massa a faltar. No se que fer, algun concell? Mil gràcies
Estrella Dorca Data: 06/04/2020 21:46
Hola bonica,
Estàs en pre procés de dol i de moment, la voluntat de no plorar no és viable. Plorar ens ajuda a recol·locar mica en mica la situació. Així no et posis aquesta exigència de recordar-la amb un somriure, ja ho faràs, però encara no.
Algun dia, potser aprofitant algun aniversari de la seva mort, podries tocar la cançó en honor seu. Serà una bona manera d'acompanyar-la i fer-li un comiat. Durant aquest temps, si et ve de gust, fes algun àlbum amb fotos seves, escriu un diari explicant-li com et sents i com la trobes a faltar.... pren-te aquest temps per cuidar-te a tu i cuidar el teu dol, d'acord?
No tinguis pressa. Tot passarà, però encara no.
Una abraçada!
Laia Sala
@laiasala.psico
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
