Crec que estic en una depressió

Desde els 9 anys estic feta pols... Els meus pares es van divorciar quan jo tenia 6 anys, ho vaig acceptar i vaig continuar amb la meva vida, però el problema va ser quan me mare va començar a portar homes a casa. Quan jo tenia 15 anys, me mare va començar a sortir amb un home, al cap del temps va venir a viure amb nosaltres i jo ja no ho vaig acceptar, perquè aquell home era dolent, va malatractarme psicològicament i em va agredir físicament dos cops, no ho vaig poder explicar a ningú perquè em va amenaçar, així que m'ho callava, cada cop que ell em feia mal marxava a la meva habitació a plorar, un dia ell va començar a menjar-li el cap a me mare dient-li que jo li robava diners del seu moneder, que jo li robava la seva roba, que jo era la que trencava els plats quan ella no hi era, i tot això ho feia ell però me mare pensava que era jo... Vaig començar a estar molt malament perquè cada dia em feia més mal, així que un dia vaig decidir passar a les autolesions per poder desfogar el meu dolor d'alguna manera, i em va anar bé, cada cop que ho feia em sentia millor, fins que un dia ma germana ho va veure, va actuar per canviar-ho i va parlar amb qui fes falta. La meva escola no va fer res, me mare seguia cega i passava de mi, aquell home em seguia maltractant i segui fent mal, així que vaig decidir probar un altre mètode, em vaig pujar a la meva finestra i vaig treure les cames fora, estava decidida a saltar i ma germana em va trobar i sense tocarme, simplement parlant, va aconseguir baixar-me de la finestra. Ma germana estava farta de que me mare no fes res així que va fer-me una petita motxilla i em va dir d'anar a dormir a casa seva una temporada, ma mare no s'ho va prendre bé i quan ma germana ja estava al cotxe i jo estava encara baixant les escales, ma mare em va cridar desde la porta de casa "com segueixis baixant no tornis a trepitjar casa meva malcriada! " I així vaig fer, no he tornat mai a casa seva, el problema va venir quan intentàvem decidir on dormiria jo ara, lo més normal era anar-me'n amb mon pare però ell vivia amb la seva novia i jo després de l'experiència amb aquell home no volia saber res més de les parelles dels meus pares, però ningú jo va entendre i em van obligar a mudarme amb ells, vaig estar 1 any 8 mig tancada en el meu món, el meu pare es donava compte però no podia escollir entre la seva novia i jo, així que em va obligar escollir a mi "Miriam o cambias tu personalidad porque no nos gusta y no estamos bien aquí contigo o te vas de esta casa" i així vaig haver de fer, vaig haver de marxar, i només em quedava una casa on quedar-me, els meus avis, perquè la resta de la meva família defensaven a me mare i a mi am donaven l'esquena per haver-la "abandonat"... Vaig intentar-ho amb els meus avis però jo porto buscant-me la vida desde els 9 anys i no volia a tornar que dependre de ningú, i això és el que volien els meus avis, però com no tenía altre alternativa, em vaig veure obligada a baixar el cap i reconèixer que era l'únic que em quedava, aquí no estic bé, ploro totes les nits perquè els meus avis estan de part de me mare i m'obliguen a parlar amb ella i a perdonar-nos perquè així pugui tornar amb ella, però jo no puc i ningú ho entén, estic sola i ho odio, no aguanto més el haber d'estar tot el dia al carrer perquè no puc estar a casa, odio plorar totes les nits perquè estic sola i feta pols, odio que els meus amics em donin l'esquena, odio que la meva família em doni l'esquena, odio patir atacs d'ansietat toots els dies perquè el meu cor esta destrossat en mil trocets, odio haver de recurrir a les autolesions i al tabac per sentir-me aliviada, i no ho aguanto més, porto ja massa temps així i no puc més, estic farta de seguir, estic farta de fer veure que tot esta bé i somriure quan em pregunten com em va tot, no soporto més aquest dolor i no sé com seguir aguantant, m'estic replantejant de nou acabar amb tot i fer cas al meu cap que desde fa anys em diu que no sóc d'aquest món... No tinc estudis perquè ho trobo una pèrdua de temps, no m'agrada res com per a dedicar-me en un futur, no tinc cap afició ni cap motiu per seguir... No se que fer per deixar de sentir-me així...