Solucions??

Holaaa!

Veureu ultimament estic una mica trista i tot i crec que sé la causa, no tinc clar com solucionar-ho.

Aquest any començo amb un col·legi nou, i el pitjor o el millor(encara no ho tinc clar) es que no vaig amb ningu, aixo vol dir que no coneixo a ningu d’alli.

El “problema” son dos:
1- el primer seria que al primer moment jo acostumo a ser timida, la qual cosa tinc por de que els altres pensin algo de mi que no es

2- el segon seria que sempre quan es comença una nova etapa sabeu doncs que els primers dies/semanes sempre es formen com grupets. Tinc por de que si em costa trobar com el meu grupet que despres sigui com massa tard perque ja tinguin mes amistat i no em senti com una mes, sino com la nova, la que ha de vigilar el que diu i tal per a no ser rebutjada.

Tambe em preocupa el fet de que m’emparanoio molt. Es a dir, si per exemple estic parlant amb un amic meu i de repent no em contesta començo a pensar coses com: es que no li caic be o he dit alguna cosa que li ha sabut greu i jo mateixa em començo a preocupar i total despres per a res. Perque tothom tarda en contestar un wasap, inclus jo pero en aquell moment doncs no en soc conscient de que pot ser per una simple xorrada.

Juntament amb aquest tema tambe em passa es que fa uns anys anteriors vaig tindre una depressio, ja que em vaig separar del meu grup d’amigues, i en el moment de fer noves amistats en aquell moment era molt autoexigent amb mi mateixa i amb els altres i egoista. I tot i que amb aquets anys he estat treballant per a millorar-ho, tinc por. Si que es veritat que he ffet noves amistats en aquet any i que les conservo, pero tinc por que aquest s pensaments d’autoexigencia cap als altres es veguin reflexats en mi l’any que ve i no tingui amigues.

Jo soc una noia molt inestable, es a dir puc estar super feliç pero llavors es pit venir al meu cap un pensament/paranoia de preocupacio o tristesa i tinc unes ganes tremendes de plorar, llavors puc estar uns dies aixi i de repent torno a estar be, amb curts periodes de temps sense cap motiu.

Tambe soc una noia a la qual li costa expressar els seus problemes qls altres, tant als pares com amics. Per aqui es diferent ja que tot es rollo anonim i si que doneu consells pero per exemple jo puc agafar i seguir fent lo que vulgui ( que aixo depent de com u miris es bo o dolent). Al que em refereixo es que no soc capaç, jo soc conscient de que tinc problemes pero mels quedo per jo mateixa i aquests em van autoconsumint per dins.

A arrel de tot aixo estic molt incomoda amb el meu pes, es a dir ara mateix peso 43.5 kg, i medeixo 1’60m. Aquest pes es insuficient, i en soc conscient, i sent que jo soc prima de constitucio em vec prima, una mica massa, i ser que uns quilets mes em farien mes guapa. Tot i ser conscient de tot aixo no pic evitar consultar les calories, ni que sigui solament per curiositat o per contar-les i tenir una idea de al mati he consumit tantes a la nit menys. I no se com para aquests pensaments, es a dir menjo la majoria de apats i no vomito ni res, l’unic es que si en puc evitar algun que normalment no l’evito i menjo molta poca quantitat. Es a dir em costa molt fer venir la gana, ja que quasi mai en tinc.

La cosa es:
- tinc por de no ser bona persona
- tinc por de no saber expressar els meus problemes
- tinc por de que les meves paranoies i els meus canvis d’estat augmentin
- tinc pir de no ser capaç de pujar de pes i caure en l’anorexia

Moltes gracies per avançat, ho agraeixo molt i m’ajudeu moolt. Gracies per tooot.