Perduda

Soc una noia oberta, a la que li agrada fer bromes i riure amb els seus amics. Com que sempre estic fent bromes i fent el tonto vol dir que estic be, no? Doncs no. Tot comença quan tenia 12 anys (ara en tinc 18), era una nena alegre, positiva, aplicada, etc. Pero d’un dia per l’altre tot es va girar. Un dia em vaig adonar que no, no eta feliç, cosa que fins feia poc pensava que si. Em vaig adonar que totes les bromes i tonteries que feia les feia per evitar el fet que m’odiava a mi mateixa. No m’agradava mostrar el que realment sentia perque pensava que la gent em veuria debil i jo volia ser forta, aixi que em vaig posar una mascara que a dia d’avui encara no he sigut capaç de treure’m. Amb l’arribada d’aquesta mascara van venir moltes mes coses, cada dia em tenia mes odi a mi mateixa fins que vaig arribar al punt que em feia fastic, aixo em va portar a fer tonteries amb el menjar que a dia d’avui de tant en tant van tornant. Va passar el temps i jo cada cop estava en un pou mes fons i em vaig començar a tallar, primer eren tallets de res, pero poc a poc es van anar fent mes profunds i mes grans, vaig arribar a un punt on em tallava cada dia. El temps ha anat passant des de que aquest infern va començar i jo pensava que algun dia tot aixo milloraria, pero per molt que lluiti simplement no ho fa, i cada cop m’enfonso mes i mes. L’any passat les meves notes van començar a baixar molt (suspenia moltissim quan sempre havia tret excel•lents) i la meva mare va veure que estava molt estressada i em va portar al psicoleg. De veritat que volia explicar-li el que em passava, volia sortir de tot aixo d’una vegada, pero simplement no podia, les paraules no sortien de la meva boca. Recordo que el primer que em preguntava a cada consula era “com estas?” i jo sempre responia “molt be” quan realment tenia el braç ple de talls que m’havia fet jo mateixa... Vaig decidir deixar d’anar al psicoleg perque li vaig dir a me mare que ja estava molt millor, tot i que era una mentida. No se per que faig aixo, vull ajuda pero a la vegada no, es com que tinc una mica d’esperança pero a la vegada estic cansada de lluitar i una part de mi diu que es inutil tenir aquesta esperança. Moltes vegades penso que seria molt millor si estigues morta, la idea de morir i no haver de fer res mai mes em produeix tranquilitat, de fet crec que ja m’hagues suicidat fa temps si no fos pel pensament de que la meva familia mai es podria treure del cap que la seva filla es va suicidar i que ells no van poder fer res, se que es sentirien culpables encara que no ho serien de cap manera. Tot i que no vull aixo per la meva familia, cada cop em veig mes capaç de fer-ho i ja no se que fer. Vull morir-me pero se que m’estaria perdent moltes coses i que els meus amics i familia es quedaria destrossada. Vull ajuda pero cada vegada que algu em pregunta si estic be l’unic que soc capaç de respondre es ques estic cansada perque vaig estar estudiant fins tard. Ja no se que fer i no se quan de temps mes podre aguantar. Ajuda sisplau!

--