jo no puc amb el menjar....menjo massa :(

Estic molt farta de veritat... estic cansada dels meus sentiments vers el menjar... Hi ha temporades que no em rallo tant... però és que hi ha cops que no em paro de rallar de lo gorda que estic i menjo sense tenir gana... i jo em sento terrible, llavors hi ha cops que vomito, però ara fa molt que no, ja que em solo dir que és dolent per la salut, però hi ha cops que acabo caient i vomito (me'l provoco). Però ara fa bastant que no, potser és definitiu aquest cop...

Però és que sé que no tinc cap problema amb el menjar, bueno o això és el què em dic a mi mateixa.

Hi va haver una època que quasi vaig deixar de menjar.. i tot anava molt bé fins que vaig començar a fer afartaments sobretot per la nit, això potser no va anar a més lo de deixar de menjar perquè em van ingressar pel TLP (trastorn límit de la personalitat) i a l'estar allà et feien menjar.

Ja he escrit mil cops al consultori , però és que no sé què fer de veritat... jo ja vaig a una psicòloga.

Potser us escric quan em sento bastant crítica i no sé què fer més.

I molts cops penso (encara que sé perfectament que es passa fatal i tot), m'agradaria ser anorèxica per aprimar-me, vull ser anorèxica, i també penso, però després m'agradaria recuperar-me, perquè de veritat que sé lo malament que s'ho passa una persona anorèxica.

També m'agrada molt buscar coses sobre persones amb anorèxia... i no sé no sé si és algo normal.

amb la vida he tingut varis canvis de pes de fins aprimar-me 15 kg i ...bueno no sé...

Des que vaig tornar del psiquiàtric peso 80 kg... i m'encantaria tornar-me aprimar, però és que quan pesava 65 tampoc estava bé i volia aprimar-me més, i quan vaig pesar 59 kg igual.

El menjar no em permet perdre el menys 65kg... que és el pes que era saludable per a mi, ja que una infermera m'ho va dir... però sé que si pesés 65kg voldria aprimar més, el menys estar en forma, que fes 0 de panxa... i no sé... però és que el menjar em delata.

Hola Inna,
La forma que tens de relacionar-te amb el menjar és la expressió de la forma que tens de relacionar-te amb tu mateixa i com et sents per dins. Quan estàs més embaixonada d'ànims, fas ús del menjar com a mètode per fer-te sentir millor, però al o no veure resultats en la millora del teu estat anímic acabes fent afartaments i després t'acabes sentint pitjor i el que fas per intentar arreglar-ho és vomitant. I d'aquesta manera tornaries a sentir-te malament amb tu mateixa i tornaria a començar el cercle viciós i perillós.
Has de reflexionar i replantejar-te la frase on dius que "t'agradaria ser anorèxica". És una frase molt forta i més sabent, com bé tu dius, del que es tracta aquesta malaltia. La gent no busca caure malalta en l'anorèxia, no és decisió de ningú patir-la. Un conjunt de factors afavoreixen i promouen l'aparició d'aquesta sense que la persona ho vulgui. I un cop apareix, és difícil la lluita. Per tant, recapacita sobre la frase i en comptes de voler-te aprimar recorrent mètodes erronis, porta una vida saludable en tots els sentits (alimentari, ment, esport, relacions amb amics i familiars, etc). Intenta aportar estabilitat a la teva vida, ja que pel que dius, està plena d'alts i baixos que l'únic que fan és desestabilitzar-te mental i emocionalment. Deixa d'obsessionar-te pel número del teu pes i busca relacionar-te millor amb tu mateixa i estimar-te més a tu, tinguis el pes que tinguis. I quan ja estiguis en una fase més tranquil·la i et tractis amb el respecte que et mereixes, aleshores podries mirar de buscar ajuda d'una nutricionista (acompanyada sempre de la teva psicòloga) per tal de tornar al teu pes base. Però aquest últim pas només s'hauria de fer sempre i quan tu estiguis estable i sense pensaments erronis com el de "m'agradaria ser anorèxica", perquè aleshores el cercle viciós tornaria a començar.


Espero haver-te ajudat en la manera de veure les coses.

Laia Raventós,
Psicòloga