Sóc conscient de que necessito ajuda d'un psicoleg, tot i això, no se com demanar-ho

Bones,

Fa cosa d'unes setmanes o aixi em vaig comunicar amb vosaltres en la següent consulta: https://adolescents.naciodigital.cat/consultori/ampliacio/54956

Bé, em vau aconsellar que parles amb els meus pares sobre tot això que m'estava passant, i que em vindria molt be el Consell i l'ajuda d'un psicoleg, amb lo del psicoleg hi estic totalment d'acord ja que opino el mateix, tinc massa coses al cap, molts pensaments negatius i els tindria que treure. El problema es el tema de comentar-ho als pares, ja que creuen que estic molt be amb les amistats i ho estaba. El que ha passat aquest estiu i no entenc per que es que elles tres quedaven i a mi mai m'ho diuen. Això em fa sentir molt trista i la questio es que aixo no es solament temporal. Es a dir, ultimament he començat a mirar 13 reasons why i la questio es que m'hi he sentit molt identificada amb el personatge de la Hannah, ja que la gent creu que solament son poques coses sense importancia pero la veritat es que es molt mes que això, se't va acumulant i al final, et fa explotar. Aquesta serie m'ha fet recordar moments que crec que es el que mesta passant, es a dir, tinc la sensacio de que em sento massa identificada amb el personatge de la Hannah, i no vull acabar com ella, tot el dia estic trista, la cosa esta en que estic esperant en que comenci el nou curs per explicar-ho a l'orientador escolar i que m'ajudi, ja que ho entendra i opinara millor que els meus pares, o almenys li podre explicar amb mes detalls. El cas està en que torno a estar trista i sense ganes de fer. M'apuntaria amb alguna activitat pero pensó que soc massa gran per començar algún esport, per exemple, en el meu cas, el patinatge m'encantava, i vaig fer 2 anys a l'escola pero sento que si m'apunto ara en un equip anire molt retrassada de nivell i no vull que em posin en una edat inferior, no se que podría fer d'activitats. Quan parli amb el meu orientador intentare fer el posible per ferli entendre que potser un psicoleg es el que millor manirie pero no li vull dir directament perque potser pensa que en tinc ganes o algo aixi i no es que en tingui ganes, es que tinc la sensacio de que es la única solucio, que hauria de dir? que hauria de fer per a que ho entengues? li ensenyo les consultes? com puc millorar el meu estat d'ànim? si alguna vegada en l'estiu en que estigui molt trista em plantejes acabar amb tot, per prendre seguretat, que hauria de fer?hi ha algún altre recurs per rebre ajuda fins que no comenci el curs? algún Consell?


Moltes gràcies per tot el que feu.

--