Què n'opineu, de la meva situació?

Hola

Bé, us començo a explicar des d'on jo crec que va començar tot. A finals de primer de la Eso, em vaig discutir amb unes amigues, amb les meves millors amigues, en aquell moment em vaig sentir molt sola ja que , tal i com he dit previament, eren les meves millors amigues i mai havia sentit una connexió tant especial amb elles. Llavors, em vaig separar d'elles, pensant que era el millor que havia pogut fer en aquell temps, perquè no erem de les populars i llavors vaig decidir que començar un nou capítol de la meva vida oblidant-me del passat seria el millor que em podria passar en aquella situació. Però tot va resultar ser tot el contrari. En aquell estiu no vaig quedar massa amb les noves amigues ja que quasi no havia parlat amb elles i no hi tenia afinitat.

Quan va començar segon d'eso jo em pensava que faria amigues molt ràpid i que tothom m'acceptaria i que seria feliç, i doncs no va ser així, jo era molt tancada i autoexigent amb els demés, i aquest fet em va provocar que m'endinses en una profunda depressió (almenys això crec jo perque mai ho van diagnosticar pero tots els sintomes apuntaven auna depressio i fins i tot ho vaig buscar a internet i tot concordava), fins i tot vaig pensar en que si d'aqui uns anys continuava igual acabaria amb tot, amb les meves preocupacions constants, amb les nits que em passava plorant, els dies sola... A finals d'aquell curs vaig fer un esforç molt gran per aconseguir riure de veritat, (no com abans que era tot més fals que fals) i tot i que en alguns moments tornava a caure vaig estar molt millor, vaig fer alguns amics que encara conservo i pel que sembla tot millorava. Tot i que aquell estiu no vaig quedar amb ningu ja que vaig preferir no forçar les relacions noves vaig ser feliç.

A tercer de la eso vaig començar molt feliç, oblidant tot el que havia passat, fent cas dels consells que em donaven la gent, sent més oberta, menys autoexigent. Vaig fer noves amigues i els del curs passat els vaig mantenir, aquest curs m'ha anat genial en l'àmbit d'amistats però el problema es que aquest curs he començat a no menjar, vaig deixar de menjar i la veritat es que em sentia molt millor, la gent em troava molt millor i continuava així. Vaig passar de pesar 45kg, a pesar-ne 35. En aquells moments em marejava molt i jo n'era del tot conscient i llavors vaig decidir guanyar pes, ja que vaig estar informant-me de l'anòrexia i em va venir pànic. Ara peso 42 kg i tot i que m'agradaria, em costa molt pujar de pes, ja que no tinc gana i em mig agrado d'aquesta manera. Medeixo 158cm. La cosa està en que en el que portem d'estiu em sento com una p*** m****, i la veritat es que no se el perque, tinc por de que sigui l'anorexia que mesta devorant, per el que he llegit, ja no tinc il·lusió de fer coses que abans si...fins i tot moltes vegades penso en acabar en tot d'una vegada

Els hi contaria als pares però prefereixo que aquesta sigui l'únicaopció, ja que prefereixo solucionar les coses pel meu compte i no preocupar-los.

Ara que ho sabeu tot la qüestio es: hi ha algun consell per a sentir-me millor, que creieu que tindria que fer per a pujar els ànims, ja que d'autoestima quasi no en tinc. És anorèxia? Si es que si que em farien? Quin es el tractament normalment per anorèxia? També tinc la sensació de que no tinc amics i tal i no se que fer en aquest llarg estiu que em queda per davant.

Ajudeu-me perquè ja se que aacabar amb tot es la unica solucio pero tal i com estic ara no ho vec com una solucio tant dolenta, no m'agradaria fer-ho pero a vegades se que no em queda remei si continuo així

Què n'opineu, de la meva situació?

El tema del menjar, de l’autoestima i del pes està relacionat amb tot aquest malestar emocional… amb tot el que t’ha passat i per tant també serà important poder-ho treballar amb el psicòleg.

Una abraçada preciosa!

Qualsevol cosa estem aquí.

Carlota López Ballestar

Psicòloga