Estic molt rara

Hola! És el primer cop que faig una consulta, però crec que necessito parlar amb algú. Crec que m'enrollaré una mica, ho sento! :)
A veure, jo sóc una noia normal, o sigui, no tinc cap problema ni res, la meva vida és completíssimament normal. Això és el que no m'agrada. Vull dir, els meus pares són persones normals, els meus tiets també, els meus avis també, etc. I jo no vull ser com ells. A mi m'encantaria ser actriu, perquè sóc bastant tímida, i davant de les càmares puc ser una altra persona, i tothom em diu que actuo super bé i això. El problema és que quan vaig al cine i veig pel•lícules, m'agafen moltíssimes ganes de ser com els actors principals. Per que us feu una idea, m'agradaria tant ser actriu, que ara mateix si pogués agafaria un avió i marxaria als estats units a gravar una pel•lícula. No trobaria a faltar a cap dels meus amics. Ningú sap això, perquè tota la gent que m'envolta és super ordinària, i jo el que vull és tenir una vida extraordinària! Mai li explico res a ningú, i tampoc no m'importa, però ja fa tant de temps que em sento així que no crec que sigui un simple somni adolescent. Em refereixo a que ja fa anys que estic així, potser uns 3 o 4 anys, però en aquests últims mesos cada vegada tinc més ganes de marxar d'aquí i començar a viure la meva vida.
A part, jo sempre he tingut bastants amics, mai no m'he preocupat de res d'això, però, últimament, sento que m'estic quedant sense ningú. Sento que ja no els hi caic bé. L'hi vaig dir a la meva mare, però em va dir que sòn paranoies meves, perquè jo sempre he tingut molts amics i m'aprecien moltíssim. Però a les hores del pati, tothom està amb algú, i ara que m'han canviat de classe, m'han separat de les que considerava les meves millors amigues a l'insti. Ara, elles tres estan a una classe i jo a una altra. Ja fa temps que sento que li estic començant a caure malament a la gent. A alguns si que els hi caic malament, perquè se'ls hi nota molt, i d'altres se'ls hi comença a notar. I em fa cosa, perquè això em dóna més ganes de marxar i de trobar a algú que de veritat m'entengui. :( Últimament he fet unes quantes amigues per internet, totes són extrangeres, però em cauen bé. Em fa "iuiu" parlar amb elles al principi, perquè no sé si són qui diuen, però aquestes són molt majes.
Gràcies!
PD: La meva mare ja ho sap, això de que m'encantaria marxar, però quan li vaig explicar no em va contestar, només va fer un mig somriure. També li vaig dir això: Ho sento mama, però jo, amb la teva vida, amb la del papa, dels tiets o de qualsevol persona d'aquest carrer, no seria feliç. Tinc una amiga (de la qual no diré el nom), que de gran vol ser pastissera, sempre ho ha volgut. I jo, perquè no puc tenir el meu somni? És complicat, ho sé, i, per això, cada cop em sento pitjor perquè sé que he de veure la realitat i acceptar que, de gran, seré una persona normal. :(