Recaiguda bulimia

hola!
He decidit escriure't perquè últimament em sento molt precoupada. Fa un any estava molt estressada amb 2n de batxillerat i vaig caure amb la bulimia. Els trastorns alimentaris és una cosa que sempre havia estat present al meu cap però no va ser fins l'any passat que vaig vomitar per primer cop. Jo sempre he tingut un pes adequat però la celulitis em feia veure'm molt malament i llavors va ser quan vaig provar d'aprimar-me (pensava que d'aquesta manera se'm aniria la celulitis). Al principi vaig començar a registringir-me de certs aliments fins que al final a penes menjava. (evidentment els meus pares mai han sabut res de res). Al cap de tres mesos no se que em va passar però de cop tenia moltisismes ganes de menjar-ho absolutament tot. El fet de no haver ingerit pa, ni sucres ni res d'això, el meu cos m'ho demanava, i aquí van arribar els afartaments. Era diari, quan em quedava a casa per les tardes agafava tot el que em trobava a la nevera, m'ho menjava i al cap de res ho anava a vomitar. En certa manera em sentia bé perquè podia menjar el que volia i després ho vomitava tot. D'aquesta manera vaig aconseguir anar-me aprimant. A l'estiu em vaig prometre a mi mateixa no tornar a caure en aquesta merda, i així ho vaig fer. Tot ha semblat anar bé fins fa un mes, que he tornat. Torno a vomitar els aliments calòrics, tinc gana en tot moment i molts cops per la tarda ingereixo grans quantitats d'aliment i seguidament els vomito. Pel matí intento menjar bé i penso; va, ho aconseguiré portar a ralla tot el dia. Però no, sóc tonta i a la tarda quan em quedo sola a casa, torno a caure en això. Em fa mal la gola de vomitar però es que de veritat, no sé com parar-ho. El problema és que durant tot el dia tinc gana i no és que m'estigui restringint pas de menjar, sinó que menjo normal pero sempre tinc gana i sempre estic pensant en menjar. No sé com parar aquests pensaments, és impossible. El problema també és que fa relativament poc li vaig prometre al meu novio que mai més tornaria a caure en això, que ho havia superat a l'estiu. No vull donar-li un disgust perquè me'l estimo molt i per res del món el voldria veure malament. Sé que ell m'ajudaria amb tot això però no tinc ganes de dir-li que li he fallat, i he recaigut en això. Vull que vegui que sóc valenta i que no he tornat a caure en això des de l'estiu. Vull superar-ho per mi mateixa com ja ho vaig fer, però no sé si soc capaç. El problema també és que molts cops m'estresso amb els meus pares. No vull pagar-ho amb ells ni amb ningú, evidentment no em vull enfadar amb els meus pares però sento que perdo l'autocontrol. La meva pregunta és: ho puc superar per mi sola? No sé si em veig capaç però de veritat que no vull explicar-ho al meu novio ni a la meva família ni a ningú, encara que potser seria la millor solució.