Em sento molt i molt sola

Hola, sóc una noia de 20 anys i m'agradaria explicar-vos el que em preocupa bastat últimament: em sento molt sola.

Sóc una persona molt feliç que m'agrada molt estar amb la meva família i senti-me estimada per ella, però a mesura que van passant els anys, m'adona que necessito sentir-me estimada per algú més, és a dir, per algú de fora de la família, per amics, per parella, etc.

Sempre m'ha costat molt fer amistats, tinc un grupet d'amigues al poble, però cada vegada ens anem distanciant més i més. Elles tenen altres grups d'amics, en canvi jo només les tinc a elles i sembla ser que elles prefereixen les altres colles ja que per exemple, aquest any passat només ens hem vist quatre cops totes juntes durant tot l'any i sense exagerar. Tenim un grup de WhatsApp i gairebé mai parlem i si ho fem és perquè començo jo la conversa, sinó ningú diu res. A banda d'això, a cada aniversari d'aquestes amigues, amb les altres, hem preparat regals i hem quedat per celebrar-ho; el meu aniversari va ser fa més de dos mesos i només em van felicitar per WhatsApp i per Instagram. Això pot sonar de ''nena infantil'' ja que em queixo perquè ''no m'han regalat res'', però no és això, el que em molesta és que jo dono molt per elles (idees de regals, com fer les sorpreses, etc.) i elles no han fet res d'això. Em fa molt de mal pensar en tot això ja que les considero les meves millors amigues des de fa molt temps i penar que ja ni s'interessen per mi o pel grup en general, em dol. A més a més, cap de nosaltres coincideix a la mateixa facultat; a la meva carrera, també em va costar fer amics, però ara estic molt bé amb un grupet de companyes de classe, tot i així em costa sentir-me com em senti amb l'altre grup anys enrere, ja que bàsicament parlem de temes de classe, universitat, etc. I pel que van comentant elles també tenen altres colles d'amistats als seus respectius pobles i s'hi senten molt bé.

Deixant de banda el tema amistat, també em preocupa molt el tema ''amor''. Com ja he dit, tinc 20 anys i encara mai m'he enamorat ni s'han enamorat de mi. Durant aquests 20 anys MAI cap noi se m'ha acostat a dir-me almenys que em trobava interessant o que li agradava, ni simplement per començar una conversa. No sóc lletja, ni molt menys, em considero ''guapota'' perquè els del meu voltant m'ho diuen i perquè moltes vegades em creu-ho nois pel carrer i veig que em miren. Crec que el ''problema'' en aquest tema és que no m'agrada gens sortir de festa i per això mai he tingut l'oportunitat de conèixer algú interessant. He sortit algun cop però de veritat que aquell ambient no està fet per a mi, i no m'agradaria forçar la situació, sortir de festa, sentir-me malament i liar-me amb el primer que passi per davant i que l'endemà no em digui res. Jo tinc molt clar que si haig d'intimar amb algú (liar-me , principalment) ha de ser algú que m'interessi i que s'interessi per a mi, no el primer que passi per davant i que mai més em miri a la cara.

Com també he dit, m'encanta estar amb la meva família, sempre vaig amb ells amunt i avall i són les persones que més estimo, però de vegades penso que m'agradaria que amb les meves amigues tot tornés a ser com abans, que ens veiéssim més sovint, que ens interéssessim totes per totes, que el nostre grup de WhatsApp estigués sempre amb missatges i que abans d'anar a dormir mirés les fotos que tinc a l'habitació i se'm dibuixés un somriure a la cara. Per altra banda, també m'agradaria tenir parella, un noi amb qui compartir passions, amb qui viatjar, passejar i passar-m'ho bé. Un noi amb qui els dies que em sento trista m'abracés i m'escoltés i jo a ell, per suposat. Però no sé com fer-ho i últimament em preocupa molt ja que veig que va passant el temps i tot segueix igual. Segurament em direu que m'apunti a activitats i tot això, però amb temes de carrera i feina, no tinc temps.

Cada nit, quan vaig a dormir, penso en tot això i em poso a plorar, perquè em sento sola; sí, tinc una família que m'estima molt, però després m'adono que sempre he intentat ser bona persona, ser amiga dels que s'interessen per mi; és a dir, que jo dono molt, però rebo poc per part de les persones de fora la família. Sempre veig que les perones més ''dolentes'' tenen de tot, molt amics, nòvios, etc. En canvi jo, que sempre dono el millor de mi, em sento ben sola. M'adono que a part de la meva família, no tinc ningú més. I em dol molt.

No sé ben bé si he escrit tot això per demanar-vos ajuda o per desfogar-me, però espero que almenys em doneu la vostra opinió.

Moltes gràcies per tot la feina que feu, de veritat.