22-12 :((

Hola!
Us escric perquè sento que tothom s’acaba allunyant de mi i no encaixo. O sigui, potser quan trobo algú que realment em comprèn al final acaba canviant la seva actitud cap a mi i no sé per què... n’estic una mica farta, sincerament. Jo sempre estic per a tots, però mai hi ha ningú que estigui ni la meitat per mi... Intento preocupar-me per tothom i ningú em retorna ni la meitat... Ni tan solo es preocupen per saber ni con estic. Em sento molt sola i sincerament m’invento ja fins i tot “amics” o situacions que m’agradaria que passessin per riure, encara que sigui jo sola... A classe veig que tots són molt falsos, no són massa bona influències...
Ballar i escriure són les úniques coses que em fan desconnectar, sinó em menjo el cap... Això sí, ho faig en privat i em fa molta vergonya reconèixer-ho
Podríem dir que a la vida he tingut varies experiències dolentes amb les amistats, una de molt tòxica que m’ha provocat que em faci por conèixer nova gent perquè em va fer creure que no tenia res interessant per dir i m’anava minimitzant mes i mes cada cop...
M’encantaria poder conèixer gent amb la qual encaixar, perquè realment ho necessito. I ho he aconseguit, però a distància. Aquí a prop no tinc a ningú, i a vegades és necesssari...
I valoro tant que la única persona que tinc i em dona tant com li dono, que m’entén, que em suporta i em fa sentir bé estigui sempre al meu costat, encara que sigui a molts kilòmetres, que intento dir-li cada cop que puc que l’estimo i tot el que m’importa, però potser em faig pesada. Realment és que necessito dir-li, és, podria dir, que la única amiga de veritat que tinc i em fa por que algun dia pugui desaparèixer com fan tots els altres... Ella ja sap com em sento, ho sap tot de mi. Amb ella m’he obert mes que amb ningú mai, som tan iguals que m’entén a la perfecció...
I amb persones que tinc aprop, amb les quals tinc confiança perquè són les meves companyes més “amigues” de classe, intento obrir-me però res... És com que no m’expliquen res i no els interessa el que jo els expliqui, si intento parlar amb elles són molt distants unes vegades i venen de bones quan els interessa. Jo és que ja no se que pensar, perquè clar que m’agradaria poder obri-me i que s’obrissin, però no les veig interessades, només quan volen. Em fa mal... Això provoca que com no em sento còmoda amb elles doncs no surti de casa per les tardes, que estigui tancada allà i la veritat és que jo sola m’ho passo bé, quin remei sinó, però necesssito a mes de la meva amiga a distància algú aquí aprop... Llàstima que no existeixin les teletransportacions...
Ja no sé que fer...
Sé que em direu que potser apuntar-me a alguna extraescolar seria el millor, però tampoc d’on treuria el temps i, a més, faria que no pogués parlar amb la meva única amiga... Bfff.., és tot molt complicat... 😭😭😭 Si sapigues que ploro cada dia per ella no s’ho creuria, la necessito com ningú es pot imaginar...
També bastant sovint els proposo a les meves “amigues”per quedar i fer altres coses que no siguin anar de festa o qualsevol cosa d’aquestes perquè no m’agraden, però a elles no els agrada el que proposo i no sé... com que també em cansa insistir.., És que sento també que si no m’agrada a mi el que elles proposen sóc l’avorrida, però si és a elles a qui no els agrada el que proposo jo és totalment normal i qui s’ha d’acabar quedant a casa seva i amb les ganes de sortir a fer coses però no fer- les perquè no té amb qui, sóc jo... I clar, després sóc jo a la que consideren antisocial, però es que realment no s’esforcen per conèixer-me de veritat i poder saber que realment no és així, que m’haig d’acabar empassant els meus desitjos i aïllant-me perquè no hi ha altra cosa que estar parlant amb la meva amiga a distància...
Sento el rotllo... gràcies ❤️