maltracte psicologic

Hola! :)

Fa molts mesos que em sento amb l'autoestima molt baixa, deprimida i angoixada. Muns pares sempre m'han dit que és perquè estic nerviosa pels estudis (he començat la universitat aquest any), però a mi m'estranya ja que sempre he tret bones notes i no acostumo a posar-me massa nerviosa. Fa unes setmanes que estic en una etapa desastrosa. Cada dia acabo tancada al labavo plorant fins que em calmo i després surto com si no hagués passat res. Si muns pares sabessin que ploro, em farien callar i dir-me que sóc molt exagerada. Mai m'escolten ni intenten entendre'm. Sempre faig tot allò que em demanen encara que no em vingui gens de gust. Tots els coneguts, em veuen com una filla perfecta perquè estudio, trec bones notes i ajudo a casa sense queixar-me massa (a vegades una mica sí, però és el normal). La qüestió és que noto que cada vegada m'estan més a sobre. Em sento observada i vigilada (si sabessin que estic escrivint aquesta consulta em castigarien). No em deixen opinar gens i si ho faig, no em fan cas o em responen que no tinc raó. Cada vegada em pressionen més amb els estudis i amb els extraescolars, si no ho faig tot excel·lent i perfecte em giren la cara, no em parlen. He provat moltes vegades de parlar amb ells, de intentar fer-los veure que necessito que m'escoltin i que tinc sentiments, però no hi ha manera. Tots els coneguts creuen que són unes persones perfectes, però quan estem sols no és així. Ara fa poc, estic compartint aquesta opinió amb la meva germana gran, que vol estudiar una segona carrera i muns pares fan el possible per treure-li la idea del cap (els diners els tenen). Sempre posen excuses perquè no puguem fer allò que volem.

Sé que és tot molt caòtic.. espero que s'entengui! ara mateix em sento fatal, no sé què fer per sentir-me millor i poder solucionar-ho! Alguna idea? Creus que els meus pares ens fan maltracte psicològic o emocional? Sé que només volen el millor per a nosaltres.. però hi ha moltes històries on es veu que simplement busquen excuses "per fastidiar?", sense cap raó. "Ho fem perquè sàpigueu qui mana aquí!" Sovint diuen això quan els demanem explicacions. Tinc 18 anys, la meva germana 22. A mi no m'han deixat sortir mai de festa per la nit.. Només de tan en tan alguna tarda amb el toc de queda a les 8. Ma germana si fa no fa igual fins als 20 anys, tot i que ara tampoc li deixen fer masses coses..

Què creus que podem fer? Necessito treure'm la preocupació i els maldecaps de sobre! Vull sentir-me millor!

Moltes gràcies!! :))

Hola Maria, sóc l'Assumpta.
Està clar que aquest malestar emocional que expliques al principi està totalment relacionat amb l'actitud que tenen els teus pares cap a tu i cap a la teva germana. Mira, dir-te que és un maltractament psicològic, tampoc seria el més adequat, ja que estic segura que els teus pares, tal i com tu expresses, t'estimen i volen el millor per tu i per la teva germana. Però, deixant de banda noms o qualificatius, aquesta és una situació que us fa patir molt pel què veig, I entenc que sigui així. Els teus pares, al meu entendre, actuen d'una manera massa autoritària, normativa, rígida i perfeccionista, sobretot tenint en compte l'edat que teniu i la manera de ser vostra (que, en definitiva, no els porteu problemes). I també diria, amb massa "sobreprotecció"Perquè estic segura que darrera de tanta prohibició i disciplina, us volen protegir d'aquelles coses que ells pensen us poden fer mal. I, sense donar-se compte, us n'estan fent per l'altra banda. No els vull justificar, eh. Però de vegades els pares es pensen que la seva manera de fer amb els fills ja és la correcta i ni es plantegen que les coses es poden fer d'una altra manera. Dit això, si tu sola ja has intentat parlar amb ells i no t'escolten, perquè no intenteu fer-hi les dues germanes juntes?. Crec que les dues us queixeu del mateix en relació als vostres pares, oi?. Per què no en parleu i us prepareu per escrit els "temes" que voleu parlar amb els vostres pares, com si fos una reunió de cole o de feina?. Els escribiu i els amplieu, tenint molt clar què és el què voleu transmetre, el problema que us comporta a nivell personal la seva manera de fer, i també allò que els demaneu. I després els hi dieu, les dues, que voleu parlar amb ells seriosament. Busqueu un moment de tranquilitat per tots quatre, que no hagueu de fer altres coses ni patir pel temps., i exposeu tot el què us fa sentir malament. Un consell: si a més de les queixes i les demandes comenceu la "reunió" amb un "ja sabem que ens estimeu molt i que voleu el millor per nosaltres...i nosaltres també us estimem i respectem, però...". M'entens, oi?.
A veure si entre les 2 podeu fer més força i acaben entenent la situació. Si veieu que això no funciona, llavors ja us recomanaria que demaneu ajuda professional (psicòleg o psicòloga) que us pugui donar un cop de mà i si és psicoterapeuta familiar millor. A veure com va...
Gràcies per la teva confiança. Una abraçada.
www.facebook.com/assumpta.munsaltarribapsicologa
www.interpersonal.cat