Estimat passat.
Gràcies a tu, he après a tenir control, a no rendir-me mai, a veure els meus límits, a aixecar-me cada dia i a pensar que seria un dia nou ple de somriures. Gràcies a tu, sé com es sent quan estàs en les mans d'algú i a no llençar la tovallola encara que hi estigui a punt de caure.
Desgraciadament, gràcies a tu, he perdut importants amistats que ara ja no són amb mi perquè no suportaven en qui em vas convertir, vaig perdre el sentit de controlar els meus sentiments. I és que només en tenia 11 anys, (en cinc mesos en faré 15). Era una nena innocent, que justament mai havia estat amb sobrepès, sinó tot el contrari i que vas atrapar amb totes les teves forces, amb ajuda de mon pare. I dic amb ajuda d’ell perquè va ser qui va ser la teva clau, amb totes les baralles que provocava i per cada nit que arribava begut, i tal i com arribava, es ficava al llit; o per aquell dia que vam tindre un accident amb el cotxe quan em va recollir d’entrenar. I així va començar tot; poc a poc, llençava el menjar quan ningú em veia, contava les calories de cada menjar, feia esport fins que començava a veure borrós, els deures va ser la meva primera excusa per no baixar a sopar, em tallava els canells i pas a pas vaig deixar d’esmorzar al patí, d’esmorzar a casa, de berenar i finalment de dinar.
He perdut 3 anys de la meva insignificant vida i encara em vols al teu costat. Ja no sóc la nena que no tenia por o vergonya a estar menjant d'avant de la gent, per la teva part positiva, al menys, has aconseguit guanyar alguna cosa, però tranquil·la, no hi hauran més derrotes.
Jo no ho vull! Vull ser lliure, feliç i plena d'alegria, com era abans. Ja no sóc la teva esclava. M'has agafat tres anys que podia haver aprofitat al màxim. I sí, m'ho has agafat perquè aquests anys mai els tornaré a viure. Aquests anys els he viscut tristos, apartada de tothom, trencant-me per dins i somrient com si no passés res. 'Avui serà un nou dia'-em deia cada matí. I tu deies: 'Només seran uns dies.' 'No et preocupis.'
Vaig canviar moltes coses, com per exemple: el maquillatge de ma mare per ulleres, la felicitat per tristesa, les passejades llarges per saber quantes calories cremava i quant aprimaria. I si algú em pregunta: 'per què?', això és el pitjor; encara recordo com va començar tot, però també sé com acabarà.
I vull deixar tot això en el meu passat perquè d'aquí a trenta anys, jo no sé el que m'espera la vida. Ningú ho sap, i si esteu llegint això només vull donar-vos un consell, comenceu a viure la vida, perquè quan naixem ja estem morint, i pren tu, les teves decisions, sense por.
-Ainhoa G.G.
07-10-2017
Barcelona
Carlota López Ballestar Data: 11/10/2017 16:41
Bona tarda guapa!
Ostres quina carta… ens has emocionat moltíssim, de veritat. Em sap molt greu veure tot el que has patit (o estàs patint).
És molt dur el que vas viure amb el teu pare i espero de tot cor que la situació hagi millorat. Amb el que expliques s’entén perfectament on i perquè va començar el trastorn de la conducta alimentaria. Tenies un nivell de patiment tant alt que vas haver de buscar un lloc on amagar-te, on lloc on sentir que tenies el control (tot i que és una trampa).
Una altre mostra d’això és el que expliques dels talls… no ens expliques perquè però penso que ho feies per el mateix, per desconnectar-te.
No m’agrada llegir que sents que la teva vida és insignificant, ni que sents que has perdut els tres últims anys. Penso que no et pertocava viure res de tot això però estic segura que has aprés moltes coses… de la pitjor manera però segur que n’has après.
Ets molt valenta al fer i enviar aquesta carta. De fet ens agradaria demanar-te si ens permets compartir-la sense posar el teu nom.
No ens demanes res… però entenem que aquesta carta és una carta de comiat del trastorn alimentari. Has decidit que estàs cansada de patir i vols deixar d’anar aquest camí. Pensem que és una decisió molt important, la millor que podies prendre, perquè encara que sembli mentida, això només fa que et sentís pitjor.
Pensem que seria molt important que algú t’ajudi a poder fer això. Sola és molt dur i complicat. Creiem que un psicòleg t’aniria molt bé, per poder parlar de tot el que t’ha passat i perquè t’ajudi a gestionar les teves emocions. Al final lo del menjar és conseqüència de tota la resta i això és el que necessitaries treballar.
M’encantaria poder parlar-ho un dia amb tu. No sé si a casa teva saben el que et passa, però crec que és molt important que ho puguis parlar. Si vols podeu venir un dia a l’ACAB i ho parlem. Pots demanar per parlar amb mi directament. Et deixo la pàgina web (www.acab.org).
M’encantaria que contestis el correu i em diguis que en penses.
T’envio una abraçada molt gran.
Carlota López Ballestar
Psicòloga
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
