Carta a l'amor, l'amistat i l'anorexia

"Únicament l'amor coneix reversibilitats i va al rescat d'allò perdut."
Alllò perdut, les ganes de viure, riure, estimar i disfrutar.
Aquelles sensacions que em va quedar amagades en un racó del cor, casi inexistents i desaparagudes. Les que mancaven quan van ser substituïdes per l'odi, la soledat i la tristor.
Sé que no serà fàcil. Que les llàgrimes tornaran a invadir-me en els dies més llargs i foscos, que la impotència s'apoderarà de mi i que cauré. Però també sé que m'aixecaré, que els records i totes aquelles sensacions tornaran, i sobretot em faran tornar a la meva felicitat.
No sé exactament ni el què ni el com, però des d'aquell dia vau retornar en mi una cosa que pocs han aconseguit. L'alegria a la meva ment i sobretot les forces per lluitar, aixecar-me del llit i disfrutar d'un nou dia.
Aquell dotze de juliol, un dia senzill però que sense saber-ho em va canviar la vida. O més ben dit, em vau ajudar a decidir canviar la meva vida.
Que per vosaltres va ser un dia més, però per mi va ser el millor dia que podia haver viscut. No pel què vam fer, sinó pel que allò va significar en mi.
Que la companyia d'aquells que pensaves que no podrien fer res, s'hauria convertit en la clau essencial del meu canvi.
On vaig decidir parar d'alimentar-me de l'aire i les emocions i afrontar-me a una de les meves pitjors pors.
Em quedo sense paraules al pensar que després d'un any de lluita, unes simple hores a la platja al vostre costat podien haver-me marcat tant. Mil ferides es van tancar de cop, i vaig entendre que el pitjor de la meva vida s'havia convertit en el millor que em podia haver passat.
Que no saps el que tens fins que ho perds, i vaig aprendre que gaudir d'aquelles petits instants del dia a dia és la clau de la felicitat.
Que lluitar contra un mateix és complicat però no impossible si et tinc al meu costat.
Gràcies a tots aquelles que des del primer moment han estat la meu costat, i sobretot a vosaltres, A i N.