La meva mare m'odia.

Hola
Sóc una noia de disset anys que va al psicòleg des de fa dos anys. Per ansietat i depressió. Fa mig any vaig començar a tenir pensaments suïcides. Sóc un desastre. Sóc estúpida, estic fent segon de batxillerat, l'any que marcarà el meu futur, no estudio i suspenc. No tinc motivació, crec que res serveix de res, per molt que intento estudiar no puc. No puc. No tinc amics. A casa em tanco a l'habitació i no surto d'allà. Intento evadir-me de la realitat. Només tinc "amics" virtuals, que segurament tenen una imatge de mi errònia, ja que no saben que estic deprimida i amargada. A casa meva estic tan frustrada, tan enfadada amb mi mateixa, que tot em fa ràbia, no tinc autocontrol i insulto el meu germà, ja que em posa molt nerviosa, em recorda a mi. Responc malament als meus pares. No ajudo. La meva mare treballa molt, cada dia fins les cinc menys els caps de setmana. Però és com si jo necessités la seva atenció, necessito l'escalfor d'una mare que es preocupa per la seva filla... que vingui, em pregunti com estic i m'abraci. Encara que jo mai ho faci, que mai abraci, en el fons m'agrada. Necessito que estigui menys pels meus dos germans petits i una miqueta més per mi. Però només em parla per escridassar-me quan m'enfado amb algun dels meus germans, o el meu padrastre (amb qui tampoc m'hi entenc). Sé que sóc un desastre i que sóc estúpida, i que no mereixo res de bo. Però és que ella no sembla escoltar-me quan li parlo. Cada cosa que dic sembla una tonteria. Quan veu que estic malament diu que el que em preoccupa és estúpid, que hauria de preocupar-me per coses importants, ignorant que no estic bé. Avui m'ha dit que em vol enviar tot l'estiu a França, on viu la meva tieta i anem a vegades de vacances. Jo odio estar allà, i ella ho sap. Però diu que m'hi vol portar per no veure'm, que no em suporta, que vol descansar de mi, vol que tota la família descansi de mi, que només aporto energia negativa, que el meu germà està malament per culpa meva, que em vol fer fora de casa. Que no té perquè suportar un PARÀSIT com jo. Que ara que al juny faig 18 anys JA NO TÉ L'OBLIGACIÓ DE CUIDAR-ME. Que em busqui la vida, perquè no vol algú com jo a la seva. Ah, i també m'ha dit que si totes les filles fossin com jo, ningú voldria tenir fills.
Una part de mi em diu que m'ho mereixo. Que és normal que em digui això, tenint en compte e meu comportament. Però una altra part em diu, sé que sóc una merda, però independentment de com sigui, una mare se suposa que ha de dir això? El problema és meu? Faig malament a reclamar més afecte per part seva o és que tinc el que em mereixo?? Em mereixo que m'odïi?? És això el que vull saber, si tinc dret a sentir-me malament per això. No puc més. Estic cansada de passar les nits plorant.
Moltes gràcies. Necessitava desfogar-me.