Una vida difícil.

Hola,
Us escric perquè sóc un noi de 18 anys (quasi 19) i no acabo de saber com encarar i tirar endavant la meva vida.
Començare pel principi. Jo era un nen prou normalet fins a la ESO. A primer d'ESO i van haver molts canvis, però ni el meu cos ni la meva manera de pensar s'acabaven d'adaptar. El vaig passar comodament i vaig conèixer gent. Però no anava bé. No quedava amb pràcticament ningú. Només amb els que ja coneixia a primaria i anteriorment. També era mal estudiant tot i que anava fent.
A 2n d'ESO va canviar tot molt, a la classe no em queia bé quasi ningú i em van fer bullying fins i tot gent que mai m'esperava que ho faria... Vaig aguantar sense dir res, tot i que la família després patia el meu malestar i la ràbia.
Les relacions amb la gent van empitjorar. Cada cop tenia menys amics (per no dir cap) i m'estava engreixant. Seguia sent infantil amb cara de nen petit. Les noies s'apartaven de mi i em dolia molt.
3r d'eso es va fer una mica més suportable perquè almenys no es posàven amb mi. Però era dur no tenir ningú.
Els estius no feia res més que un casal d'estiu i uns campaments d'estiu els quals odiava perquè sóc una mica "pijillu".
4t d'eso va ser molt més suportable, la gent encara que no eren res més que companys de classe, es van portar prou bé amb mi.
Aquell estiu vaig començar a sortir de festa amb uns companys d'institut que no eren del meu tipus, però em feien sentir acompanyat. Seguia sent infantil i una mica grassonet. Vaig passar tota la ESO enamorat d'una noia que va ser companya de classe meva tot i que passava de mi normalment... A l'estiu vaig conèixer persones de més o menys la meva edat al poble on estiuejo, i va ser un estiu prou bo.
Acabat l'estiu vaig començar un cicle (que vaig acabar completant però que no em va agradar ni seguire estudiant) molt lluny d'on vivia, vivint amb la meva àvia i sense amics. La gent era molt diferent, no em queien bé però em van acceptar i no em van fer la vida impossible almenys.
I el més important, vaig començar a fer atletisme de manera "seria". Tot i que corria molt de tant en tant, estava grassonet. L'atletisme va anar canviant el meu físic poc a poc, amb constància i em va convertir amb una milllor persona, no tant sortida, més estètic, en general em va anar fent madurant.
El 2015 va ser un any de molts canvis. A l'estiu vaig sortir de festa més sovint, bebent, i tot i que va ser molt espontani i va sortir una mica malament, em vaig liar amb la primera noia. Amb 17 anys en una festa.
Despres de l'estiu vaig fer el meu segon any del cicle formatiu i seguint entrenant. Era dolent i encara considero que sóc dolent corrent però va ser un any de més canvis i de consolidació. Cal dir que els companys d'atletisme no em vaig acabar d'adaptar a la majoria d'ells tot i que van ser molt bona gent.
Resultava que ara després dels meus canvis físics i com a persona, atreia a alguna noia.
Per cap d'any de 2016, estava al poble on estiuejo i em vaig liar amb una noia que vaig conèixer l'estiu del '14. Ens vam enamorar i vam tindre una relació a distància.
Vaig acabar el cicle i a principis d'estiu vaig anar a veure-la amb el cotxe (em vaig treure el carnet de cotxe)
Vull dir també que com no tinc amics ni amigues, no vaig fer festa d'aniversari dels 18 anys, va ser molt trist veure com la gent que coneixia feia festes molt grans i jo res de res. Ningú tampoc em va convidar a la seva festa dels 18...
Parlava cada dia amb la meva nòvia. I nomes vaig poder anar uns quants dies al poble on estiuejava perquè vaig treballar tot l'estiu. Al final, l'última nit d'estiu que vaig estar amb ella estavem estirats prop de la platja sota les estrelles vam agafar confiança (que mai haviem acabat de tindre, potser perque ella encara que fos més petita tenia un cos més alt que el meu, ja que soc petitet) i ens vam fer tants petons que vaig perdre el compte de lios. Fins i tot vaig fer-li el meu primer xupeton!
Amb el treball l'estiu va passar, i tot va canviar. Vaig començar el curs pont a un poble al costat del meu, gent nova, i també vaig canviar de club i entrenador.
A començament de curs vaig deixar-ho amb la nòvia perquè no em sentia del tot bé (tot i que seguia enamorat) Em va costar adaptar-me als companys del curs pont ja que molts d'ells es coneixien i jo era l'unic que no coneixia ningú.
A atletisme gràcies a que corro bastant, em respecten molt, i jo a ells, i em cauen molt bé. Vaig amb molt bona gent amb la que em parlo però només als entrenaments. Les noies son molt guapes i em tallo molt alhora de parlar amb elles ja que jo tampoc sóc res de l'altre món.
Al desembre vaig viatjar uns dies a l'estranger i em vaig liar amb una sortint de festa sol i vaig fer amigues. Cosa que aquí no he pogut fer.
Ha sigut complicat tornar a viure amb els meus pares, encara no m'he adaptat. Per cap d'any per exemple, vaig anar a dormir perquè a part dels meus pares que ja són una mica grans no vaig celebrar-ho amb ningú més.

Bé aixo es un resum curt de la meva vida. Com veieu, no ho he tingut gens fàcil. No tinc amics. És gràcies a l'atletisme que em motivo a seguir endavant. Viatjare a l'estranger per retrobar-me amb les amigues que vaig fer d'aquí poc. I a l'estiu anire 2 setmanes a un altre país sol a aprendre anglès i coneixer gent. I al setembre començare el cicle formatiu de grau superior en el qual espero conèixer gent que és puguin convertir amb amics.

Les preguntes son:
Que haig de fer per ser més social, tant amb nois com amb noies? Potser el bullying que em van fer m'afecta?
Penso que l'única opció que tinc de ser feliç és marxant a l'estranger i començar una vida desde 0
Creieu que encara puc fer amics i disfrutar del poc que em queda de l'adolescència? Diuen que els amics de veritat es fan a la universitat.
Penso amb el suicidi, sino tinc amics, que és la vida?
Potser vaig retardat? Vaig liar-me amb 17 anys, no he tingut res de sexe...?

No ho sé, tot i que ha millorat, la meva vida em deprimeix bastant. Perdoneu per les faltes i m'agradaria que no publiquessiu com feu a vegades les consultes fora del consultori.

Espero resposta! Gràcies.