Aviu fa 8 anys desde que ma mare es va suïcidar amb mi a la lluna de mel del meu pare, la cosa es que encara que els meus pares pensin que jo ja ho he superat per dins estic molt malament, i encara que ho ser amagar molt be, quasi cada nit plora perque somio amb ella i recordo els moments que vam passar juntes, de les nostres rises, les tardes fent pastissos, passejant, totes les vegades que sempre em deia que estariem juntes sempre, aquell cotxe rosa que sempre em deia que em compraria... Tots els dies desitjo poder viatjar al futur, sempre penso que si no hagues sigut tan petita e ingenua (ja que quan es va suïcidar jo nomes tenia 7 anys) la podria haver ajudat, podríem haver sortit de aquella situacio que li feia mal rapid i juntes, recordo les innumerables vegades que hem deia que no li digues "mama" i que li digues pel seu nom, i penso que es perque així ella pensava que jo no estaria tan unida a ella, pero s'equivocava, ella era la persona en la que mes confiava en aquet mon, era la persona que em va donar la vida ho era tot per mi com qualsevol altre mare pel seu fill, era la persona en la que quan creixes mes confiaria li explicaria tots els meus secrets amb la que riuria i m'ensenyaria a mirar sempre capa el davant, ella em va ensenyar a ser forta, a afrotar-ho tot amb una sonrisa a la cara, a saber ignorar a la gent que no m'estimava, pero es va anar i tot el que em van ensenyar amb ella, vaig ferme forta si, pero per dintre soc debil, prefereixo no encarinyarme amb ningu ja que al final sempre el perdre, penso que es millor no tindre sentiments capa ningu perque et fan mal, i que es millor no confiar en ningú, nomes en tu mateix que es mes facil superar els moments dificils sense ajuda, ara ho veig tot en blanc i negre, les coses que semblen boniques, per mi també ho son, pero sempre acabo trobant la part dolenta, les papallones son tan boniques, pero despres penso si nomes viuran dos dies de que els hi serveixen els colors, quan ella estava amb mi era diferent sempre ho veia tot positiu. Vull que torni pero siq que no ho fara. Vull superar-ho pero no se com.
P.D: Ja vaig anar a un sicoleg i ara tambe vaig pero no serveixen per res.
Estrella Dorca Data: 18/04/2017 10:30
Hola bonica,
Em sap molt greu llegir la teva consulta. Em fa molt mal pensar que vas viure aquella situació i que encara ara sents tan dolor.
El suïcidi és una de les morts més complicades de fer el dol. És una situació inexplicable i els que sobreviuen, és a dir, els que estan al voltant, viuen amb una sensació de culpa, amb la sensació que no ho van veure, que no van saber actuar i que no ho van poder evitar. I aquesta càrrega fa molt mal.
Segurament la teva mare feia molt temps que planejava aquesta sortida al seu dolor. Tu no hi podies fer res, era la seva decisió i difícilment ningú l'hagués pogut canviar. Fa molt mal saber això, però has de treure't aquesta responsabilitat per poder elaborar el dol.
" target="_blank">Després del Suïcidi. Potser hi pots trobar algun article o alguna informació que et faci sentir millor. Si vas al psicòleg, imprimeix aquesta consulta i parleu-ne. No tinguis por del mal que puguis viure, ja has viscut molt dolor a la teva vida, ara t'has de deixar ajudar per alliberar-te i poder disfrutar dels records de la teva mare sense sentir aquest buit tan gran dins teu.
Una abraçada molt forta!
Laia Sala
@teràpia25
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
