Com sortir del forat.

Vull que la meva consulta sigui anònima, si us plau.

He pensat moltes vegades en la manera més correcta d'encarar aquesta consulta, perquè sincerament ni jo mateixa sé explicar gaire bé el que està passant dins meu. Ja fa uns mesos, potser més i tot, que no sóc feliç. Tinc 15 anys, sé que no és cap edat, que encara em queda molt per viure. Tot i això he perdut les ganes d'aixecar-me pel matí, no per la mandra de deixar el llit, més aviat perquè ja no sento emoció per res. No tinc cap aspiració, he deixat de sentir emoció per les coses que abans m'agradaven, fins i tot he perdut l'entusiasme pel meu gran hobby. La vida ha perdut el seu atractiu. Tampoc tinc gens d'autoestima. M'odio a mi mateixa, no crec en les meves possibilitats, sovint em crec menys que els altres. Sé perfectament que això no es sa, però no sé com canviar aquesta manera de pensar. Ho he intentat, però no és gens fàcil. El fet d'haver perdut persones importants per mi crec que també ha ajudat a ficar-me en aquesta situació. Tenia moltes amigues, ho donava tot per elles, però un dia, molt de sobte, vaig veure la realitat; a elles no els importava. Si estava malalta una setmana, no m'enviaven ni un missatge preguntant com estava. Se suposa que les amigues es preocupen unes per les altres, no? Per aquestes coses i d'altres que no m'apeteix explicar, crec que vaig començar a sentir-me així. Però no culpo només a aquest fet, crec que són un conjunt de coses de les quals algunes no en sé res.

El que em va asustar més, peró, va ser quan vaig adonar-me de que estava tenir pensaments horribles. He arribat a pensar en la mort, en acabar amb la meva vida. El pitjor de tot és que amb aquest tema també em mostro indiferent. No m'importaria obrir la finestra, tirar-me i acabar amb tot. Sé que això no és normal, em desconec a mi mateixa. Abans no era així. Abans estimava la vida, m'ho passava bé i era feliç. Ara ja no. Si no he fet cap bogeria és perquè encara conservo una mica de raonament, i en el fons sóc conscient de la vida que donaria als que deixaria aquí.

He perdut els sentiments. Només em queden les llàgrimes i l'empatia. Res per mi, només tristesa.

Creus que pateixo de depressió? Si es així, es possible que surta d'aquest forat? I com fer-ho? Em nego a creure que estic boja, o que no hi ha solució. M'agradaria tornar a ser la noia d'abans. La despreocupada, la divertida, la que vivia sense preocupar-se dels altres. Vull ser feliç.