Gran ansietat diaria, sento que estic agafant depressió, que puc fer?

Hola. Si pot ser m'agradaria que no sortís el meu nom a la consulta.
Vaig tenir una etapa a l'ESO on vaig fer moltes tonteries, realment no era jo mateixa, no vaig donar oportunitat a tothom i el grup d'amics on estava em va deixar tirada. Durant tot tercer i quart d'eso vaig estar-me completament sola, sense amics al poble. Tenia amics però fora de Catalunya, nomes els podia veure unes setmanes a l'estiu.
Quan vaig acabar l'eso vaig decidir no fer batxillerat per poder sortir del poble i coneixer gent nova, aixi que vaig estudiar un grau mig al poble del costat. Anar va anar bé, però la gent la majoria era mes gran que jo (ja que vaig haver d'anar de tarda), ens duiem bé però no fins al punt de fer una amistat, per que a mes nomes era un any de curs i la gent es juntava amb els amics que ja tenia abans. Vaig fer llaços amb una noia però es musulmana i m'aburreixo una mica amb ella per que no pot fer moltissimes coses i gairabe mai la deixen quedar malgrat que té 20 anys. Tinc relacions amb algunes persones soltes, però no es això el que necessito... El que necessito es un grup d'amics amb qui poder distreure'm de tota la setmana, com fa tothom, vull fer el que fa la gent de la meva edat.
Tinc la sort que els meus pares son molt lliberals i permissius, i a mes els encanta viatjar, pel que he pogut viure moltes experiencies. Si tingues amics per sortir, podria menjar-me el mon, per que a mes em sento una persona diferent a l'eso, soc una persona completament diferent, tinc ganes de menjar-me el mon, de ser jo mateixa, però no trobo oportunitat de fer-ho.
El meu millor amic no viu a Catalunya (tot i que el coneixo personalment, ja que el vaig coneixer viatjant) i fem skype gairabé cada dia, però ni tan sols amb ell sento que em puc expressar del tot. A mes, d'alguna manera m'avargonyeix bastant la meva situació, i les persones soltes amb qui parlo no ho saben, per que a mes encara que ho sapiguessin tampoc podria quedar amb elles ja que no viuen on jo. Del meu poble no en tinc cap, d'amic, de coneguts amb qui parlo de tant en quan si, que no els hi diria de quedar ja que no tindria cap sentit, per que ja no tenim relació d'amics, a mes que van amb canis... i amics per sortir no en tinc. Tampoc vull anar amb la gent del meu poble, no em sentiria comode.

Vaig entrar a un grup d'internet de penya de Barcelona per quedar. El que passa es que ami realment aixo de coneixer la gent per internet no m'agrada gens ni mica... No es que ho trobi dolent, ho respecto, pero d'alguna manera prefereixo coneixer la gent en persona. Em posa molt nerviosa aixo de quedar amb una persona que no conec i mai he vist en persona, i molt menys moltes persones. I nose, d'alguna manera no em fa il·lusió de coneixe'ls, m'agrada mirar als ulls a les persones quan les acabo de coneixer, i nose aixo d'internet no se gaire bé com explicar-ho pero no m'agrada.

Tinc 17 anys i d'alguna manera sento com estic perdent la meva juventut, tenint ganes de viure. Es una sensació fastigosa. De vegades fins i tot em fa fastic tancar la porta de l'habitació per que em sento mes tancada encara, tinc dies de mal de cap, de plorar, i sento que no puc tampoc parlar-ho amb ningú per vergonya i orgull. Els meus pares estan molt preocupats.
A mes, com tampoc tinc cap afició es mes dificil encara. Començare practiques a l'hospital d'aqui poc (si, aquesta es un altre, aquest curs ni tant sols vaig a una classe diria de rutina on podria coneixer gent) i tampoc tindre temps per a cap extraescolar ni res. Vaig a l'autoescola on tothom va a la seva i a anglés on tothom va a la seva. Tothom ja té els seus grups d'amics.

Tinc por d'entrar en una depressió si es que no hi he entrat ja. Em sento com en un forat on no hi ha manera de sortir.