no puc seguir amagan-me rere la màscara de la felicitat

hola, fa molt de temps ja que volia escriure peró no he tingut prou valor fins avui.

Tots els meus companys ii companyes de l'institut ja estan a la universitat i tots ells fan el que mes els i agrada ( o no ) mentres que jo, torno a fer segon de Batxillerat.

Sempre que parlo amb la gent dic -Bueno, tampoc ni ha per tant va ser la meva decisió i trovo que n'es una de molt bona. peró realment penso, el que donaria per poder anar a la universitat, i ser una mica mes inteligent i no tenir dislèxia.

em faig la forta a totarreu on vaig, crec estiamar i ser estimada peró no, realment estic sola en aquest mon, faig bona cara peró per redera estic morta, no soc ningu.

He perdut tres de les persones que estimu i m'estimen una per orgull, l'altre per perjudicis de que em diran i l'ultima per discutir i que cap dels dos accepti el que sent per laltre.

menteixo molt a la gent, els hi dic que sempre parlo amb el meu cosí i que es un gran cosí pero no hi parlo ara ja no, ell te novia i m'ha subsituit. fantasieixo amb famosos que mai indre, amb un mon en el qual jo no hi sere mai, en uns amics que ja no tinc perqué tots coneizaran algú i em substituirant com ha fet el meu cosí i jo em quedare sola.

tot avui me l'he passat plorant, veient snapchats, instagrams, facebooks, twits... dels meus "amics" el seu super prier dia d''Uni, el seu super primer dia 'una etapa que jo tindre l'any que be, si es que tinc.

Normal ment quan tinc aquestes etapes de bajon em refuigo als llibres, la música, o en les series peró tot aixó em recorda a algu i no puc em fan pensar en aquells moments amb els meus amics que ja no tindre aquells amics que he perdut per una decisió.

ja no se que fer, no tinc on refuigiar-me del mon, per aixó escric.

no ho faig ordenat perqué no penso, nomes escric el que em passa pel cap, com un rovot dissenyat per plorar i prendre males decisions.

demà començo el cole, de nou, i sixó em crema i em mata.

avans em refuigava en el tabac, peró no en tnc soc pobre.

venu deixo descriure perquè les llagrimes em neguen el pensament.

si em pots ajudar t'accepto l'ajut, merci

pd: des de la mort de l'avi que em prenc flors de BAch, per no caure en depressió (l'avi va morir fa dos anys, 4 dies avans del meu aniversari).

Hola!

Gràcies per escriure’ns!

Darrera d’aquestes paraules veiem a una persona valenta capaç de superar moltes dificultats per a tirar endavant! I això, tot i que et sembli poc, és meravellós. Perquè demostres una capacitat de lluita molt gran tot i que no ho tens gens senzill.

I tenir moments o etapes en les que et costa més tot, és molt normal. Veure com els altres tenen més facilitats per a tirar endavant els seus projectes “quan representa que toca” ha de ser molt difícil però tu estàs construint, mica en mica, el teu camí i, si tot va bé, l’any vinent començaràs la universitat, estudiant quelcom que t’agrada i que hi dedicaràs esforç, motivació i alegrai.

Entenem que volies que fos aquest any el teu any d’inici de la universitat, com els teus amics i amigues, però no ha estat així i ara pots fer una cos amolt important-. Començar a construir el que serà el teu nou futur.

Estem convençudes de que ho faràs i que superaràs aquests moments de baixón. Les flors de bach, evidentment, et poden ajudar però necessitem que recuperis força i trobis piles carregades d equalsevol racó per anar convertinr en realitat els teus somnis!

Moltes gràcies, de nou, per la confiança. Fins aviat!

eLena Crespi – www.elenacrespi.com
Instagram: @elenacrespi81