Crec que tinc un problema... una mica urgent

Hola,
Em dic Maria i us volldria explicar allò que crec que em passa. Ja fa molt de temps que em sento així, i no sé si és problema.
Des de ja fa un temps tinc la sensació de que no pertanyo a cap lloc. El que vull dir és que estigui on estigui, a la situació que sigui, i en qualsevol moment, no encaixo. M'estimo molt a l meva família, pero no puc suportar quan algú puja la veu o simplement parla una mica fort. Tampoc m'agrada que em toquin (a excepció de les abraçades) o que e parlin com si fos tonta. Em passo molta estona sentada contra la porta deixant caure llàgrimes sense sentit, com s alguna cosa anés malament. A l'escola... sense comentaris. Estic sola. Algun cop durant la classe quan em posava a plorar i no ho podia parar feia veure que se m'hvia trencat un bolígraf per poder anar al bany i calmar-me. No tinc a cap amiga que s'apropi a mi a preguntar-me què em passa i tampoc a ningú en qui confii lo suficient com per explicar-li tot això. Abans les tenia, però han canviat i no són les mateixes. La única a la que li podria explicar les meves preocupacions és una de les meves millors amigues que conservo però, potser després d'explicar-li tot les coses canvien... no sé què fer. Ara començo un curs difícil i la meva mare em va proposar dues setmanes abans de començar si volia canviar d'escola. Finalment no hi vaig canviar perquè no ho volia deixar enrere tot, seria estrany. La veritat és que no sé que fer o pensar, ja que si em vull tenir notes passables (8 cap amunt i poter algun 7...) he de ignorar el meu cor per centrar-me en el mau cervell, però també és cert que arriba un moment en què el cort batega tan fort que deixes de sentir el que et diu el cervell.
(potser és cosa mental? No ho sé, però un cop em van dir si volia anar a veure un psicòleg i vaig sortir corrents de l'aula... no per res però no em sento capaç de parlar-li a algú en persona... )
Ajuda... no vull continuar vivint.

Gràcies.

Hola Maria!

Gràcies per escriure’ns!

Estàs vivint una època de grans canvis, GRANS, i no sempre és senzill aprendre a conviure amb ells. Veus com tothom al teu voltant canvi, tu mateixa canvies i és quelcom dur de sobreportar.

Però nosaltres et demanem que dediquis aquest temps a mirar-te a tu, a valorar com ets, a veure com vols ser... i a pensar de qui et vols rodejar. I mica en mica, si tens clar com ets i com vols que siguin les persones del teu voltant, aniràs trobant bones amistats i aniràs veient si han canviat a millor o a pitjor.

Possiblement les teves amistats, encara que no ho semblin, també estan immerses en aquest procés de canvi que sembla que desorienta a tots. L’adolescència és un impàs dur en la vida d’ua persona, per això et demano que valoris ben bé com vols que sigui la teva vida i que la vagis construint mica en mica.

Moltes gràcies, de nou, per la confiança. Fins aviat!

eLena Crespi – www.elenacrespi.com
Instagram: @elenacrespi81