Holaa!
Últimament tinc molts problemes però, n'hi ha un que em preocupa bastant...
La cosa és que no ho comento amb ningú o quasibe ningú perquè me'n avergonyeixo molt. Tinc por del que opini l'altra gent de mi o el que puguin pensar aquells que no em coneixen.
La cosa és que fa anys, quan era molt petita, vaig començar a tallar-me per aliviar-me i sentir-me menys agobiada. Tot allò va començar amb ganivets, xinxetes i totes les coses punxegudes que pogués trobar. Més tard, a casa meva els problemes familiars i el tracte que rebia va empitjorar en gran mesura, cosa que va desencadenar que anés a viure a un centre d'acollida. Suposo que va ser molt per mi, ja que em veia sense suport al meu costat. M'havien separat de la meva familia (vivia amb la meva àvia perquè ma mare té discapacitat), la meva millor amiga havia marxat a viure lluny, eren vacances d'estiu, feia mesos que no veia al meu pare...
Aquella va ser la primera vegada que vaig ser capaç de trencar una Gillette i tallar-me de debò. Ara, tinc talls als malucs, les cuixes, els braços, les cames... I en tinc un molt profund a la vena de la mà. Aquell va ser un passant intent de suicidi. També "col·leccionava" Diazepan per pendre-m'en una sobredosi i vaig intentar beure lleixiu.
El que em preocupa de tot això és que ho faig de manera inconscient i em poso súper desesperada. Ja no controlo, vaja. Sempre estic negativa, amb l'autoestima per terra, sento que res no té sentit, m'agobio amb facilitat; més quan hi ha gent al meu voltant (necessito estar sola constantment) i les meves motivacions ja no són el que eren. Tracto de reflexionar perquè estic així davant certes situacions però no puc, decaic i em poso a plorar. No sé, em sento sola i a vegades em faig por a mi mateixa perquè això ha arribat massa lluny. Necessito consell, és important per mi...
Elena Crespi Data: 05/09/2016 07:51
Hola Elisabetta!
Gràcies per la teva consulta!
El que ara et diré és molt seriós i necessito que ho facis. Si us plau. La situació que ens expliques és força greu i, per això, necessitem que parlis amb algú del teu entorn, que sigui adult. Una profesora, un familiar, algú de referència perquè et pugui portar a veure a un psicòleg o una psicòloga.
És molt important que no deixis aquest tema i que puguis parlar amb un professional que t’ajudi a trobar alternatives (que sé que tens ganes de trobar-les) a fer-te tot això. Perquè, en realitat, els talls no alleugen res, al contrari, incrementen la sensació d’impotència, d’infelicitat... i necessitem que paris tot això.
Per la data de naixament que ens poses, ets menor d’edat i per això necessitem que ho diguis a una persona adulta.
Si no trobes a ningú a qui explicar-ho, envia’m un mail a info@elenacrespi.com
Una abraçada!
eLena Crespi i Asensio – www.elenacrespi.com
Instagram: @elenacrespi81
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
