És normal?

Hola. Sóc una noia de disset anys amb un dubte estúpid.
La meva pregunta és: és normal plorar cada nit? És normal fer veure que tot et va bé i quan es fa fosc i tothom dorm haver d'anar a buscar paper per eixugar-te les llàgrimes?
I ara us estareu preguntant el motiu de tot això, per què una noia de gairebé divuit anys plora com una nena petita? Doncs el motiu ni tant sols l'entenc jo ben bé, o sí: odi cap a mi mateixa, ganes de deixar d'existir, impotència i desesperança... és la manera com crec que puc definir-ho millor.
Tot va començar fa temps, i a poc a poc. Abans no em fixava amb mi, però quan em vaig enamorar per primer cop el meu egocentrisme va créixer del tot, volia que l'amor fos correspost i com fos agradar-li a aquella persona. Per això em vaig analitzar a mi mateixa i vaig adonar-me del vertader fàstic que feia/faig. En el fàstic que faig, en com sóc de lletja, estúpida, en com tot se'm dóna malament, en els meus múltiples fracassos, en la meva manca d'atractiu, en com sóc ridícula i patètica, en com és impossible que aconsegueixi captar la mínima atenció d'algú, i menys de qui vull. Com podeu esperar, aquella persona no es va fixar mai en mi, tal i com esperava, i això em va desesperançar més. Cada dia m'odio més i tinc menys ganes de continuar vivint en aquesta presó, en aquest cos fastigós, en aquesta ment fosca i retorçada, amb aquesta veu que mai fa que el que vull expressar soni amb el to que desitjo... és una impotència enorme.
No sé per què m'enrotllo tant... en realitat la única pregunta que pretenia fer en aquesta consulta és: és normal amagar els meus plors? Sento ganes d'expressar-me, probablement per això estic aquí. Però sóc incapaç d'explicar això a algú del meu entorn ja que, segurament com esteu pensant vosaltres, pensarien que encara no he superat l'adolescència i que estic en una crisi existencial d'aquelles. No deixarien de tenir raó, però jo per res del món vull que em vegin així... I per últim: és normal plorar per això? Cada cop que ho faig em sento per una part culpable, ja que el meu motiu és una estupidesa comparat amb problemes més significants que tenen altres persones; però per altra part cada cop que ploro em sento alliberada... com si amb el plor m'hagués lliurat de tota esperança i ja no tingués res a perdre... és una sensació estranya però en certa manera recomfortant.
Això és tot. Perdoneu per haver-me extès, no era la meva intenció. I també espero que entengueu el què escrit, que costa, és un dels meus molts defectes....
I no em queda res més a dir que moltíssimes gràcies.

Hola!

Gràcies per la teva consulta!

És normal que et sentís així i que et costi compartir-ho amb els demés però seria fabulós qu efessis dues coses:

-Que comencessis a fer coses per evitar jutjar-te d’aquesta manera: si tu no ets la que t’estimes més, les relacions que crearàs amb el teu voltant no serán saludables per a tu perquè tu has de ser la persona que més et valori a la vida

-Que expliquis a algú el que et passa i que així puguis compartir aquests sentiments. Si en parles amb els de casa teva, molt millor perquè així et podrán recolzar.

Una abraçada!

Elena Crespi i Asensio - www.elenacrespi.com
Instagram: @elenacrespi81