És normal?

És normal sentir-me ofegada d'una manera brutal?
És normal que algú em cridi, no em doni les gràcies per res, no sigui empàtic amb mi, em faci mal psicològicament i no em demani perdó? I és encara més normal que aquest "algú" sigui el meu pare?

Sincerament, mai m'he sentit estimada, pensava que sí, però no. Des de la infància la nena estimada era ma germana. És cert que en algun moment em sentia gelosa, però ho portava més o menys controlat, fins que em van començar a despreciar. Era "la ovella negra de la familia". Tot el què feia ho feia malament, no em valoraven res. Jo era el problema, fins hi tot m'ho deien: "És que no te'n adones que tu ets el problema? No te'n adones que per culpa teva estem malament?"

Quants anys devia tenir quan em deien això? Aproximadament no més de deu, una edat en la que les coses te les comences a prendre molt seriosament, agafant-ho tot al peu de la lletra. I amb el temps, aquestes paraules se m'impregnaven dins el meu cervell. Me les vaig creure totes, fins i tot encara me les crec, encara que intento ser més critica i veure les coses des de diferents perspectives, però és dificil. És complicat allunyar-se d'allò que sempre t'ha estat perseguint.

Vaig arribar al moment de deixar-me d'estimar, vaig obsesionar-me amb el meu cos. I ho va pagar. A tercer d'ESO va ser quan vaig caure d'una manera monumental. Vaig enderrocar-me, no era jo. La ironia és que mai ho van arribar a saber, i de la mateixa manera que vaig entrar, vaig poder sortir. Sembla increïble, però és així, tal i com ho descric. Potser no vaig arribar molt lluny, però recordo que vaig estar un any sencer amb molts alts i baixos, respecte a la meva actitud, però brutals. Tot a causa de la meva mala alimentació, provocada pel meu pare principalment. Encara recordo quan em va dir que estava gorda, i no fa més de dos anys, quan em va dir que no tenia pits. Bé, diferents maneres d'insultar, despectives des de tots els punts de vista.

No sé com se'n diu d'això, pero jo ho nomeno com "Despreci cap a la teva filla".

Alguna vegada m'ha arribat a donar un parell de bufetades, suposo que per escupir tota la seva ràbia. Intentava imposar, demostrar que ell era el més, el "Déu", per dir-ho d'alguna manera. I va arribar un punt en el que m'hi vaig enfrontar, per tal de que deixés d'aixecar la mà.

Ara, últimament, em sento molt cohibida. Segueix insultant-me i despreciant-me, jo passo i vaig fent la meva vida. Bàsicament, visc amb els auriculars enganxats a les meves orelles, per no escoltar-lo. Intento autoconvence'm de que sóc feliç, però no és així. Pot ser és perquè mai m'han arribat a estimar realment, i per això no he sabut estimar-me? Per saber estimar-me, m'haurien d'haver estimat abans? O puc estimar-me sense que ningú abans m'hagi estimat? Necessito que algú m'estimi... I sé que la primera persona haig de ser jo, però no sé. Mai he sabut..

També em mira molt, massa. I alguna vegada m'ha arribat a tocar el cul, però dissimuladament. És a dir, com si sigués sense voler, però el meu instint em diu que ho ha fet a propòsit. I quan parlem, se m'apropa massa, tant, que jo haig de mantenir una certa distància, perquè m'intimida. També, quan ens fem dos petons, per sauldar-nos o despedir-nos, el típic, no, de pare i filla?, doncs, cada vegada, em mira els llavis com si tingués la intenció de fer-me un petó. Fins i tot, un dia, quan em va anar a recollir de l'escola de dansa i vaig entrar al cotxe, em va fer un petó als llavis, no al mig, però sí que cap a un costat. Li vaig dir: "Què fas?", de manera molt esquerpa. I em va dir: "Ai, és un petó com un altre". Li va treure importància, però justament aquell moment va ser crític, per entendre com és realment ell. Bastant mascliste, ho sento, però sí. I ara, sóc bastant distant amb el tema dels petons, potser li hauria d'explicar a algun familiar proper, però és que em veuran com una total boja, tampoc m'entendràn, i si de cas, li treuràn importància al tema. Així doncs, necessito algú desconegut, llunyà a mi.

Ara que ma germana és una mica més gran, últimament també li fa comentaris despectius respecte al seu cul i coses de l'estil. Pot semblar una tonteria, però vist des de dins i després de tot lo succeït, és vist des d'una manera realment diferent.

I la típica resposta que diu habitualment és: "Sóc el teu pare, com pots pensar això de mi?" I amb aquesta frase surt de tot tipus de problemes.

Observo coses rares, fores de lo habitual, i em preocupo. Porto bastant temps preocupada, el mateix del que no estic bé. I no sé què fer. Intento parlar amb ell, sincerar-me, ser directa de manera empàtica. Intento comprendre'l i faig un esforç per portar-nos bé. Però són intents fallits, perquè és una persona de ment molt poc oberta, i amb una persona d'aquest tipus s'hi pot parlar bastant poc, i la comunació es talla totalment.

Em sento, completament, cohibida.
Si em defineixo com a persona, sóc tot el contrari al meu pare. Sóc molt oberta de ment, empàtica i comprenc a tota mena de gent. Sí que sóc bastant tancada, necessito tenir molta confiança, per això tinc pocs amics però reals, que valen la pena. I per això, el meu tub d'escapatòria és l'escriptura i també la lectura.
El que passa és que em costa molt estimar a les persones, i quan un cop les estimo -referint-me a amics o amigues- em costa moltíssim demostrar el meu amor. És a dir, tinc una manera molt peculiar de demostrar-lo. Sóc distant, no sóc gaire propera amb els actes; una abraçada, un petó, una caricia. Coses habituals que fa la gent del meu voltant i que, jo, sóc incapaç de fer.

Cada nit ploro, i quan estic sola, quan camino pel carrer, també. Però no ploro desconsoladament, sinó que se m'humitegen els ulls, i em passo tot el dia així, amb ells cristal·litzats, com si res. Com si ja sigués habitual del meu dia a dia. I no sé què fer, no sé què puc fer per pode canviar el meu estat, perquè tinc el dolor tant incrustrat dins meu, que no hi ha manera de poder sortir-ne.

Hola Anna,

Ens has deixat molt tocades amb la teva situació, la teva consulta desprèn molt dolor.

Has viscut durant molts anys en un ambient, pel que dius, complicat i en el que no t'has sentit estimada. Sembla que el teu pare és el protagonista de tot el teu dany, no? Però ens preguntem, i la resta de la teva família? i la relació amb la teva germana? No sé si la relació amb el teu pare pot canviar, perquè sembla que ell no està massa disposat, però sí que podries intentar mantenir una relació càlida i propera amb la resta de la família, no?

També vull dir-te que tens moltíssima força Anna, ets molt valenta d'enfrontar-te al teu pare i marcar aquests límits. No és gens fàcil i tu ho estàs fent. Sembla que ets molt capaç de reconèixer què et fa sentir bé i què no t'agrada i això no ho té tothom. Referent a la pregunta que ens fas: Sí, et pots estimar a tu mateixa encara que sentis que ningú t'ha estimat. I a més, també ets capaç d'estimar als altres.

Ets una persona molt sensible i amb un gran potencial. Busca la manera de protegir-te i buscar el suport que necessites en els altres. Confia-hi!
Potser hauràs de posar certa distància amb el teu pare (tal com estàs fent) i no centrar únicament la teva autoestima en la manera com et tracta. Difícilment ell canviarà, així que has de ser tu qui faci els canvis per sentir-te millor. Estigues amb els teus amics, passa estones amb la teva germana, disfruta dels petits moments, perquè són els que et carregaran d'energia per enfrontar-te al que et fa mal.
Veuràs que mica en mica et sentiràs més valenta ;)

Una abraçada molt forta!
Laia Sala