No entenc res

Aviso que és una mica llarg:

Bon dia,
Fa cosa d’uns tres mesos vaig escriure una consulta perquè tenia problemes amb el menjar, volia vomitar, menjava menys, em marejava quan jugava a bàsquet, etc. Em vau respondre que parlés amb mons pares i demanés ajut, i això he fet. Fins aquí, bé.
Bé, la cosa és que sí que he parlat amb mons pares, i estic anant al CSMIJ, on estic amb una psicològa i això. Però últimament no sé què em passa que m’estic sentint més trista, tot i que no trobo cap motiu objectiu per a sentir-me trista. Hi ha dies en que tota aquesta tristesa “explota” (no sé gaire com definir-ho), i ploro molt i em sento fatal. Durant aquests moments, m’oblido de que el món existeix, de les coses que m’agraden, de tot allò que em fa feliç. I em fa por, perquè tinc la sensació de que “perdo el control”. És normal que tot i que estigui anant a una psicològa em senti així? No hauria de ser al revés, i sentir-me millor?
També em passa que últimament estic tornant a vomitar. I no m’agrada, i ho vull parar, però no sé ben bé perquè no puc. Sé i m’han dit que coses així no es passen en dos dies, però és que a vegades em sembla impossible que arribi a poder parar de vomitar algun dia. I no m’entenc. Enfi, hi ha alguna mena de “temps mitjana” que es tarda en poder parar de vomitar i sentir-me millor? I si n’hi ha, quin és? I és pot “accelerar” aquest procés d’alguna manera?
Amb tot, he visitat un parell de cops una psiquiatra que m’ha donat la opció de medicar-me amb antidepressius. Jo inicialment no volia, perquè no vull dependre d’una pastilla, però com que veig que porto un temps que no em sento del tot bé, i vull estar el millor possible el més abans possible, he acabat repensant-m’ho (també perquè m’ho ha recomanat la psicòloga) i he pensat que, ja que en teoria la medicació em pot ajudar, acceptar-la. El problema és que els meus pares no hi estan d’acord, ells no volen que prengui medicació. Què puc fer per a convence’ls de que potser és una bona idea? O he de respectar la seva opinió i seguir sense, malgrat el que jo pensi? No sé, per una banda entenc que són els meus pares i això (sóc menor, tinc 17 anys), però no pas per això deixa de ser la meva vida i el meu estat d’ànim. La meva mare em diu que gran part de la tristesa se’m passa fent coses i forçant-me a ser “activa”, però jo em sento molts cops massa cansada per a fer res, esgotada. Què puc fer?
D’altra banda, ara començo els exàmens, i amb tot m’és força difícil concentrar-me. Tardo moltíssim en estudiar i que se’m quedi alguna cosa, em costa molt posar-m’hi, em distrec molt fàcilment o “desconnecto” de seguida sense adonrar-me’n. Hi ha alguna cosa que pugui fer o tècnica per a poder concentrar-me?
Bé, i finalment, està el tema dels meus amics. Crec que tot plegat m’està afectant més del que voldria, i alguns dels meus amics em veuen “rara”. Jo he pensat explica’ls-hi el que em passa, o almenys una part, perquè no em sento bé “amagant-ho”, sobretot als amics de més confiança. Però em costa moltíssim parlar de mi, o demanar ajuda i tot això. Sóc força tancada i sempre intento ser el més autosuficient, forta i autònoma possible. I no sé com explica’ls-hi i em fa por. Algun consell, si us plau?
Hi ha gent (la única persona que no són pares ni metges) amb qui n’he parlat que m’ha dit que hi ha problemes molt pitjors, i gent que ho passa realment malament i que, per tan, no em puc queixar. Ja ho sé que això ho diu per animar-me, però això em fa sentir més culpable (em sento súper culpable, tot i que no entenc per què) i pitjor.
I bé, dit això, despreés d’enrotllar-me tan, crec que ja he acabat totes les preguntes. Estic una mica confosa/liada, i em sento espantada tot i que no sé de què. Sé que n’he fet bastantes (si no m’he descomptat, 10), i per tan, tampoc pretenc que me les respongueu totes. Jo, amb una o dues respostes, ja sóc feliç.
Bé, finalment, volia agrair-vos la feina que feu, perquè és molt útil. Bé, almenys per a mi, la primera resposta que em vau donar em va ser força útil i i em va ajudar a fer el pas de demanar ajuda.

Hola Nuit,

En primer lloc, moltíssimes gràcies per explicar-nos la teva situació i sobretot per fer-nos cas i explicar tot el que t'estava passant als teus pares.

Vaig per parts:

1) És normal que si acabes de començar el tractament amb la psicòloga del CSMIJ encara no et trobis bé del tot, i inclús és possible que al estar parlant de temes íntims teus, alguns dies se't remoguin coses i sentiments i et sentis una mica més trista del normal. No et preocupis per això, ja que forma part del treball que esteu fent amb la psicòloga. Ara bé, la nostra recomanació és que li expliquis a ella i li diguis com et sents, i que hi ha alguns dies que tens molta tristesa i et sents desanimada, ella que et coneix millor podrà dir-te per què et passa i què pots fer per evitar-ho.

2) Respecte al tema de l'alimentació, no sé si t'han diagnosticat un trastorn de la conducta alimentària o no, però de totes formes el que has de saber és que això que t'està passant NO ÉS CULPA TEVA i per tant no t'has de pressionar ni tenir pressa per curar-te en dos dies. Tot això són processos llargs, i si vas fent cas al que els especialistes et diuen i sobretot, confies en ells i els hi expliques tot el que et passa, la recuperació serà més ràpida. No hi ha un temps exacte per a que et recuperis i et tornis a sentir bé amb tu mateixa: hi ha persones que en uns quants mesos de tractament ja comencen a millorar molt i n'hi ha d'altres que necessiten un any o més temps. Com tu bé dius, tot això és llarg. Per parar de vomitar el primer que has de fer és dir-li a la psicòloga i no amagar-li, ja que si no ho treballeu ni deixes que et doni consells, el tema no millorarà.

3) Les pastilles poden ajudar a que la persona estigui millor d'ànims, però no curen. Per curar-te has de treballar a nivell psicològic. Si als teus pares no els hi fa gaire gràcia que et mediquin, hauràs de respectar la seva decisió, però com que ja tens 17 anys, pots intentar explicar-los que vols provar a veure si les pastilles t'ajuden a sentir-te millor i com tu dius, que és la teva vida i ja ets madura per poder decidir aquest tipus de coses, a veure si ho acaben acceptant. Els medicaments que els metges donen als menors d'edat són medicaments que estan molt estudiats i que són segurs, per tant són una opció que cal valorar, sempre i quan els metges t'ho recomanin i pensin que en el teu cas et poden anar bé. Si els pares no volen ni sentir-ne parlar, hauràs d'acceptar la seva decisió (almenys fins als 18 anys).

4) Per concentrar-te, fa un temps a la web d'Adolescents.cat donaven aquests consells:

- Estudia en un lloc on no hi hagi soroll, per exemple: vés a una biblioteca, que està preparada especialment per a moments d'estudi. A més, tens tot el material que necessites a l'abast: llibres, ordinadors, silenci, etc. No et quedis estudiant a casa, ja que hi ha soroll, els pares, germans, la televisió, etc.
-. Pren-t'ho com una feina: Pensa que la gran majoria d'adults treballen i es passen vuit hores al seu lloc de treball guanyant-se el pa. Moltes vegades aquestes ocupacions són dures i requereixen moltíssima concentració! Ser adolescent mola, però quan toca estudiar, toca. La teva feina és estudiar.
-. Busca una manera divertida d'estudiar: Fes-te esquemes creatius, per exemple. També pots fer un joc amb un company de classe. Feu-vos preguntes i poseu-vos premis i penyores. La qüestió, és trobar la manera de fer que estudiar sigui menys un martiri.
-. Pensa en el plaer d'haver aprovat l'examen: Aprovar només suposa beneficis! Vol dir que has après coses noves, que ets una persona de profit i el teu entorn social t'aplaudirà! Qui sap, potser els pares et recompensen amb algun regal. Segur que si treus una bona nota, les coses t'aniran millor! Busca aquest benestar mitjançant l'estudi.
-. Desconnecta! Cada dues hores d'estudi, vés al lavabo, beu una mica d'aigua i relaxa't al sofà!

5) Està bé que expliquis com et sents als amics més íntims. Tot i que els seus "consells" no et semblin els millors possibles, ells ho intenten fer per ajudar-te, i explicar com et sents t'ajudarà. Això si, ho has d'explicar només si estàs segura de que vols fer-ho (no per obligació) i pensar bé a qui li expliques, ja que són coses molt íntimes que no cal anar explicant a tothom.
Els amics estan per ajudar-nos en els bons i mal moments, per tant, si estan preocupats i amoinats per tu, pots explicar-los el que et passa.

Espero haver-te ajudat una mica amb les respostes, i si m'he deixat algo i tens més dubtes, torna'ns a escriure.

Un petó ben fort,

Laura Medrano