PREOCUPADA

Bones, al nadal de l'any passat, és a dir el del 2014-15, vaig començar a tenir moltes manies amb el meu cos. Per allà al març va ser quan va començar tot. Al principi nomès era una operaciò viquini, volia pasar dels 53kg als 49. Quan vaig arribar a la meva meta, algu pasava dins meu, no em sentia be amb mi mateixa, tenia ganes de plorar i de aÏllarme de tothom, això era per allà a finals d'abril. Després d'aqui, em costava molt menjar, anava bastant lenta, pero mu acabava menjan tot, tret de vegades que llençava alguna cosa pensanme que quan menys menjés millor. Però despres ia tot va empitjorar, em feia por mirar-me al mirall, tot i aixi em pasava hores devan dell revisant totes les parts del meu cos, em sentia impotent. Les coses anaven a mes, tot el que menjava ho vomitava o be ho intentava cremar, tot i que de normal llençava tot el menjar, o li donava al meu gos. A finals de maig la meva mare molt preocupada em va portar a salut mental, allà em van pesar i ens van dir que pesava uns 46kg, que per la meva alçada (159cm) estava prou be i que no ens preocupessim, pero que no podia baixar més, perque sino ja estaria a la ratlla de l'anorèxia. 15 dies després tornava a tenir hora, aixi que hi vam anar i havia baixat uns 2 kg, ens van dir que la cosa no podia anar a més i que ens donarien consultes més continuament per pogerme vigilar més. Des d'aqui no tinc gaire més a explicar, al juliol pesava uns 41kg, d'aqui no vaig baixar. Reconec que la meva anorèxia no ha set molt forta, que n'hi han de molt més greus, i tampoc mai he estat ingressada. Em vaig quedar en uns 43 kg fins al l'octubre mes o menus, a partir d'aquell mes, em vaig deixar de fer em persones que em feien mes mal que be, i em vaig començar a fer amb unes noies maquissimes que em van ajudar molt. Fins ara e tingut alguns baixons, dies més bons i dies mes dolents, pero com tothom. Ara per ara peso uns 47kg, i em preocupo perque torno a pensar molt en llençar menjar i en aprimar-me, no em veig grasa, pero no m'agrado. Algunes hores del pati he llençat l'entrepà i me menjat nomes una poma, em moro de gana pero tant em fa. Com us dic ultimament em torno a preocuparme massa per el fisic, crec que peso massa per el que medeixo, i no em veig be. Estic be de pes? Quins hàbit alimentàris tindria de tenir per no engreixar? Què puc fer per no preocupar-me tant.
Gràcies per tot el que feu per nosaltres. Un petonàs!

Hola guapa!
En primer lloc moltes gràcies per escriure al consultori. Has explicat molt bé i molt detalladament tot el que t’ha passat i això ens ajuda molt a poder-te donar una resposta.
Suposo que tot aquest temps deus haver patit molt... quan pateixes un trastorn alimentari hi ha un gran patiment darrera. El primer que has de saber és que els trastorns de la conducta alimentaria poden curar-se, tot i que per fer-ho necessites rebre un tractament especialitzat. És important la feina del metge, del nutricionista i sobretot la del psicòleg. Pel que veig a tu t’han fet una mica de seguiment al CSMIJ però crec que necessites més que això.
Moltes vegades les persones pensen que el trastorn de la conducta alimentària apareix només perquè la persona no s’agrada a si mateixa, o per que s’obsessiona amb el cos i amb el menjar, i tot i que en certa part això hi és també és molt important veure el que hi ha darrera, el perquè a aquesta persona li ha passat això. Molts cops el trastorn apareix quan a la teva vida comencen a passar coses desagradables, com que et tractin malament a l’escola, la separació dels pares, una mort que no saps com portar, la ruptura d’una parella, etc..., et sents molt malament i no saps com gestionar la situació. Per això, el més important és que la persona parli d’això més que del cos. No puc saber si a tu t’ha passat alguna cosa però el que si que passa sempre és que la persona no sap com gestionar les emocions, per això és important el treball amb el psicòleg.
Si vols pots trucar a l’ACAB i així podem parlar. El millor és si poguessis venir acompanyada dels teus pares. Et deixo la pàgina web: www.acab.org Penso que t’aniria molt bé. Sobretot ara que tornes a estar més angoixada.
Una abraçada molt forta! Has sigut molt valenta.
Carlota López Ballestar