Ajuda

Hola,
Crec que necessito ajuda amb un tema que ja fa molt de temps que no em puc treure del cap i que m’està afectant al meu dia a dia.
Ser que és un text molt llarg però necessitava explicar a algú tot el que porto acumulat dins meu des de fa dos anys
Vull donar les gràcies ja per avançat només pel sol fet de llegir-ho.

Tota la meva vida fins a tercer d’ESO la podria definir amb una sola paraula: fantàstica. Fins als 15 anys tot m’anava bé; la família, els amics, les notes en fi, no tenia cap tipus de problema.
Des de sempre havia sigut una nena molt prima i la meva alimentació era correcte ja que la meva mare sempre procurava donar-me el menjar més sa possible(evidentment també menjava de tant en tant galetes i dolços com tothom) i també vaig anar alternant esports com dansa, patinatge i karate.
A finals de quart però, em vaig començar a capficar pel tema del pes.
No ser ben bé com va ser ni perquè, però recordo que a vegades em saltava l’esmorzar de mig matí i que els dies previs a la graduació no vaig menjar massa per estar bé per la ocasió.
Ara que ja han passat dos anys, crec que tota aquestes manies amb el pes i la imatge van ser perquè volia causar una bona impressió a la gent (sobretot a nois) que em trobaria al nou institut per cursar batxillerat.
Durant aquell estiu però (a punt d’anar a batxillerat) em vaig engreixar potser uns 5-6 kg. Tot i això, ara que miro fotos, continuava estant acceptable.
Al nou cole tot em va anar bé i, malgrat la timidesa de les primeres tres setmanes, vaig fer bones amigues. L’obsessió amb el pes però, continuava sent-hi present i encara em vaig obsessionar més després de fer-me molt amiga d’una noia que ja feia anys que patia bulímia ( això ho vaig saber mesos més tard de conèixer-la) i d’una altra que havia patit obesitat però que ara estava en el seu pes. En els nostres temes de conversa sempre apareixia el tema del pes, de l’alimentació i l’exercici.
A finals de desembre vaig començar a fer dures restriccions contra el menjar: primer a poc a poc, però després la cosa va anar a més fins arribar al punt que durant la setmana no menjava casi bé res ( fins i tot amagava o llençava el menjar) però els caps de setmana menjava tot el que podia i molt més, no podia parar de menjar i m’afartava tot i que estava tipa.
Jo em sentia fatal, però un cop s’acabava el cap de setmana de nou menjava súper poc i a la que arribava divendres no podia parar de menjar i menjar. Emocionalment no estava bé, em sentia molt malament i les notes van començar a baixar.
Durant les vacances de Nadal vaig estar tots els dies menjant molt molt i molt, però a la que va arribar de nou la tornada al cole vaig continuar amb aquella rutina d’ara no menjo i d’ara m’afarto i també vaig començar a provocar-me el vòmit durant els dies entre setmana.
Per aquelles èpoques media 1,66 i pesava uns 58- 59 kg i va ser quan els meus pares em van portar al metge perquè veien que no menjava ( tots els afartaments que feia eren d’amagat). Em van portar a un psicòleg i després ( per consell de la tutora) a un centre de transtorns alimenticis.
Després de vàries proves, em van dir que tenia anorèxia nerviosa i que hauria de començar tractament perquè no anés a més ( tot i que el meu pes era adient) i quedar-me en el centre durant el dia.
Tot i això, no vaig ingressar en el centre de dia ni vaig seguir cap tractament – però no perquè m’hi negués- sinó perquè els meus pares ho van trobar exagerat i després de parlar-ho amb altres membres de la família i amb la doctora de capçalera van decidir que esperarien una mica per veure com anava la cosa i en cas de que empitjorés si que faria tractament.
No ser perquè, però de cop tot va començar a anar millor, crec que jo mateixa vaig ser conscient de que el que estava fent no em portava amb lloc i, a més a més, tenia a moltes amigues al meu costat i això em va animar moltíssim. Però el punt clau, allò que em va “salvar” va ser conèixer un noi amb el que després vaig tenir una relació de tres mesos. Durant aquest tres mesos vaig ser potser la més feliç del món i vaig tornar a menjar de manera adequada tot i que a vegades els afartaments també hi eren presents (però res comparat amb abans).
Quan ho vam deixar amb aquell noi a principis d’estiu em vaig tornar addicta al menjar. Durant tot l’estiu no em vaig cuidar gens i només menjava i menjava ( la majoria de coses d’amagat) però la veritat és que tampoc m’importava massa el meu físic i només tenia al cap el menjar. Vaig arribar a pesar 74 kg a finals d’agost ( al febrer en pesava 59...).
Amb l’arribada de segon de batxillerat vaig decidir que calia rebaixar aquests quilos perquè em veia horrible. La meva mare es va començar a obsessionar molt també amb el menjar ( i després el meu pare) i va deixar de comprar tots els elements calòrics que comprava abans perquè no tingues la temptació o – inclús- els amagava perquè no els trobés.
La mare d’una bona amiga era dietista i em va dir que cada setmana em pesaria i em faria una dieta. Estava súper motivada perquè era conscient de que tenia una mica de sobrepès i volia estar bé com a quart d’ ESO...
En una setmana vaig aprimar 3kg seguint la dieta i la veritat és que no tenia ànsia per menjar i encara que m’oferissin coses gustoses ( com ara galets) no en volia perquè estava centrada en el meu objectiu.
Després d’unes tres setmanes de la dieta ja no podia més i van començar els afartaments d’amagat un altre cop. Tal i com ja he dit abans, la meva mare amagava les coses per tota la casa perquè no ho trobés. Quan marxava de casa, m’espavilava a obrir armaris i de tot per a trobar-ho i agafar tot el que pugues i per saber on estava en cas de que ho necessités. Inclús molts cops sortia de casa per anar a comprar menjar tot i que no tenia gens de gana. Tot per ànsia.
I la dieta? Potser estava una setmana sent súper súper estricta amb el que menjava i després durant tres dies m’afartava. I així durant un temps.
A finals d’octubre però, va tornar a aparèixer un noi a la meva vida. Em sentia súper bé amb ell i com que el veia molt guapo, el fet de que estigues interessat en mi em va fer pujar l’autoestima. Era feliç. M’encantava parlar amb ell, i durant els tres mesos que vam estar junts em, vaig sentir súper estimada i valorada i els problemes amb el menjar doncs no ocupaven gran part del meus pensaments. Durant quest temps els afartaments no estaven tant presents i només vaig provocar-me el vòmit un cop.
Evidentment quan em va deixar, em vaig sentir fatal, pensava que la meva vida era una merda, em vaig tornar a capficar per tot. Vaig tornar a engreixar i després a aprimar... tot era qüestió mental suposo... i el pes podia arribar a variar uns tres quilos depenent del que anava menjant.
Vaig apuntar-me al gimnàs. Les dues primeres setmanes estava molt animada i vaig tornar a anar al dietista, però després em vaig desanimar: vaig deixar d’anar al gimnàs i a la dietista i vaig tornar a menjar com volia.
I ara estic aquí. En aquest punt. No vaig al gimnàs i no em controlo amb el menjar. No ser que fer. Porto ja dos anys amb aquest tema que em balla pel cap. Aquesta setmana per exemple, durant tres dies no he menjat res ( però aquest cop ha estat perquè no m’entrava el menjar) i me’ls he passat al llit desconnectada del món. Avui però, crec he ingerit en una tarda més calories que en aquells tres dies (no vull ni mencionar que he menjat perquè em fa vergonya).
Amb el tema de l’exercici hi ha dies que en faig un gra massa: em puc estar tot el dia matant-me a fer exercicis que trobo a Internet, i altres dies no moure’m del llit...
He parlat molts cops amb la meva mare sobre el tema, ella esta disposada a ajudar-me: diu que em portarà de nou al dietista però ser que aquesta no és la solució perquè continuaré menjant el que en aquell moment vulgui sense poder-ho controlar, ella diu que tot és qüestió de voluntat però porto així dos anys i he pogut comprovar que no sóc capaç.
Darrerament no tinc ni ganes de sortir a carrer i anul•lo moltes activitats amb amigues perquè no em sento còmoda amb res del que tinc de roba. Ser que pot sonar penós, però és la veritat. No em veig gens bé amb res.
He arribat a plorar molt per aquest tema i a odiar-me a mi mateixa per no tenir força de voluntat i controlar-me. No entenc perquè sóc tant bipolar: perquè a vegades per molt poc que mengi tinc la necessitat de vomitar-ho i d’altres, quan m’afarto, no faig res al respecte? I perquè ho faig això? Perquè no puc menjar normal?
Què puc fer?
Moltes gràcies per llegir-ho, de veritat.

Hola preciosa,

Abans de tot, moltes gràcies a tu per explicar-nos la teva història i per fer-ho tant entenedor. Ets molt valenta per haver fet el pas de demanar-nos ajuda i espero que amb els consells que et pugui donar cada cop et vagis trobant millor.

Et seré sincera. A mida que anava llegint la teva història anava pensant "quin patiment que porta aquesta noia a sobre des de fa anys". Al acabar de llegir el teu text puc dir-te amb molta certesa que necessites ajuda professional. El primer diagnòstic que et van fer fa anys quan vas anar al centre de trastorns alimentaris no se si era correcte o no, però el que si que puc dir-te ara, i després de llegir la teva història, és que pateixes un trastorn alimentari.

Els trastorns alimentaris són malalties que necessiten un tractament especialitzat per a que la persona pugui curar-se. Quan dic tractament especialitzat em refereixo a especialistes com psicòlegs, psiquiatres i nutricionistes amb formació en trastorns alimentaris. Tal i com tu dius, no es tracta d'anar a un dietista per a que et posi una dieta, sinó que necessites que t'ajudin a sentir-te bé amb tu mateixa, a no posar-te tanta pressió a sobre, a alimentar-te d'una forma regular i saludable al llarg de tots els dies, a estimar-te,... Hi ha moltes noies que tenen el mateix problema que tu, i puc dir-te que si et poses en mans d'especialistes podràs curar-te i tornar a ser la noia fantàstica i feliç que erets als 15 anys. No estàs sola en tot això i si fins ara els pares no han sabut ajudar-te, probablement és perquè no sabien el patiment que portes dins.

La malaltia és la que ha provocat que et sentis malament amb tu mateixa, que necessitis fer afartaments i després passar dies sense menjar, que li donis tanta importància al cos (i després de cop que tot et doni igual)... Res de tot això és culpa teva, és la malaltia que et fa tenir aquests pensaments. El fet de que estiguis rebutjant plans amb les teves amigues per culpa de no veure't bé, és un senyal més de que necessites que algú et doni un cop de mà en tot això per a que no s'allargui més en el temps. Per mala sort els trastorns alimentaris no es curen sols ni amb el pas del temps, sinó que a mida que passa el temps i no demanem ajuda, tot es va agreujant.

El meu consell és que parlis seriosament amb els teus pares i els hi expliques tot el que et passa des de fa anys, però no només a nivell de pujar i baixar de pes, sinó també a nivell emocional. Si vols potser és més senzill que els hi ensenyis el text que ens has escrit, i si vols també la meva resposta. Penso que potser et serà més fàcil fer-ho així que no pas seure al seu costat i explicar-ho tot cara a cara.

La meva opinió com a psicòloga especialista en trastorns alimentaris és que torneu a demanar hora al lloc on veu anar fa anys (o a un altre) i que et facin una visita per a poder veure com poden ajudar-te i quin tractament et pot anar millor.

Igualment, et deixo les dades de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB) perquè si vols tu o els teus pares, ens pugueu trucar i així orientar-vos sobre què és el que podeu fer. Si vols pots preguntar per mi, o si no hi sóc, qualsevol de les meves companyes podrà ajudar-te. Estem a Barcelona, al C/Mallorca 198. El telèfon és el 93 454 91 09

Has de ser valenta, que ja he deduït que ho ets, i demanar ajuda als pares per a que poc a poc, tornis a sentir-te millor. Segurament tindràs mil dubtes i coses a preguntar, de forma que si vols pots tornar a escriure al Consultori o bé trucar-me per telèfon (de dilluns a divendres) per a xerrar tranquil·lament.

Un petó ben fort i endavant!!

Laura Medrano