Hola bones, us escric perquè estic visquen una situació vastant dificil.
L'estiu passat vaig passar anorexia i aquest hivern per els meus propis mitjans i voluntat la he superat. Però encara segueixo tinguent una relació especial amb el menjar.
Tot va començar amb un simple comentari d'una amiga de: em vull aprimar. Va ser aquí quan jo em vaig començar a plantejar el fet d'aprimar-me. Vaig aconseguir aprimar-me un 6-8kg. Pesava 46kg i media 1,65 aprox. vaig començar a perdre cabell, llabors la regla, sobrevivia amb unes 700 kcal al dia i me les ingeniava per cremar-ne 400 al dia. Aquest estiu tenia el cos perfecte: prima i morena qualsevol noia el voldria tenir.. , però no era feliç. Tenia unes cuixes primes pero la meva cara... reflexava una noia cançada, trista, amb por... m'atarrava la idea de menjar per si m'engreixava. Un cop passat l'estiu, vam tornar a la rutina i al lloc on es va desenvolupar la meva enfermetat, l'escola. Soc una persona amb moltes amigues, fins aleshores tenia novio, m'estimava i l'estimava, i tenia bon cos... Un cop la tornada al cole, la meva anorexia es va accentuar encara més i vaig arrivar a pesar molt poquet, però encara que la meva mare m'advertis de que estava prima, no em portva al metge però jo tampoc ho volia. Gràcies a un esport que practico i m'encanta vaig superar-la i em vaig engreixar 8 kilos. La temporada ara s'ha acabat i he tornat a recaure. En les ultimes dos setmanes m'he aprimat 3kg. Torno a tenir aquella cara de cansada i tinc molts atracons de menjar: xocolata, coques, natilles... qualsevol cosa. En 1 segon puc posar-me a plorar perquè veig les fotos de l'estiu i em moro de pena, ojala tornes a estar com avans...
Un dels meus grans problemes es que no tinc a ningú per parlar d'això. Tinc moltes amigues pero cap a mb la suficient confiança, sempre poden dir-li a algu, les conec i aixo em destroçaria.... Necesito ajuda, siusplau ja se que es llarg el text pero necessito saver que haig de menjar, que fer per controlar-me, amb qui podria parlar, alguun lloc on no hi hagues d'anar amb els meus pares... Ajuda siusplau!:(
Carlota López Ballestar Data: 01/05/2016 11:52
Bon dia bonica!
T’agraeixo moltíssim que hagis escrit al consultori per explicar-nos tot això perquè quan et passa això el més important és demanar ajuda i tu ho acabes de fer. Els trastorns de la conducta alimentaria son un trastorn psicològic però com has pogut veure tenen una grandíssima repercussió en la salut. Les causes són moltes però les més important són la baixa autoestima, la insatisfacció amb el teu cos i la falta d’habilitats per gestionar les emocions. Al principi tens la sensació de que controles el que menges però al cap d’un temps segurament ja has pogut veure que és la malaltia la que et controla a tu i no tu a ella. Es pateix molt... i pel que veig ho estàs passant molt malament. Fins ara has intentat fer-ho tot sola però la veritat és que quan això et passa és necessària l’ajuda d’un psicòleg i evidentment del metge. Si acabes de recaure una nova vegada jo penso que és el moment perquè definitivament ho expliquis a casa. Ja saps que no els hi vindrà de nou, en el fons ja ho saben i no s’enfadaran. I a partir d’allà el més important és que demaneu ajuda mèdica i psicològica. Aquesta serà la manera d’acabar d’una vegada amb el trastorn alimentari i que puguis sentir-te bé amb tu mateixa, tant física com emocionalment. Penso que a tu i a la teva família us podria anar bé venir a l’ACAB (Associació Contra L’Anorèxia i la Bulímia) a parlar amb nosaltres. Podrem parlar d’això tranquil·lament i assessorar-vos d’on demanar ajuda. No vull que pensis que tu sola podràs perquè malauradament no és així. Pensa que estàs malalta i que necessites ajuda.
Molts ànims guapa, sigues valenta i fes un pas endavant!
Aquesta és la web de l’ACAB: www.acab.org
Carlota López Ballestar
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
