Mai deixis de ser tu

Necessito fer-ho, necessito treure-ho de dins meu. Fa un any que ho aguanto i crec que és hora de deixar-ho anar. Saps que ets una persona insegura quan no et creus capaç de fer moltes coses, quan et sens inferior. Pot semblar no ser un problema però l'experiència m'ha ensenyat que si. És un problema no estimar-se, és un problema no confiar amb tu. Per què a qui vols creure si no et creus a tu mateix? El pitjor és ser insegur i autoexigent. En aquest cas les coses encara es compliquen més perquè et poses limits que no creus capassos d'assolir, i et frustres. Si no els aconsegueixes per falta d'inseguretat encara et creus més inferior i és un cercle viciós que mai acaba. Vaig entrar en aquest cercle, vaig entrar-hi fins el fons. Avui farà un any. Un cercle on no t'estimes i tot i així busques la perfecció. Vols ser el millor, vols superar-te però mentres ho fas t'estàs destruint. Més que res perquè aquesta perfecció no existeix. Com vols ser una altre persona si ets únic? No es pot, de veritat que no es pot. Tu passes fatal i sens que no vals res perquè no ets allò que vols ser. Però ara hi penses i et preguntes com no ho vas veure? Com no vas veure que cadascú és com és, amb les seves capacitats i amb les seves limitacions, amb els seus defectes i les seves virtuts. Com no vas veure que t'havies d'estimar i valorar el què erets, saber que valies i que podies ser molt gran, crèixer sense ser algú altre, créixer sent tu. Suposo que en aquell moment els meus pensaments estaven inveits per altres de diabòlics. Aquests pensaments van anar a pitjor. Em volien destruir. Volien que deixés de ser jo i em deien que si no ho aconseguia no valia la pena existir. Això em superava, no em deixava viure tranquila no podia viure la vida d'una nena de 15 anys. Ho vaig haver de deixar tot, tot el què tenia i aïllar-me del món. Aïllar-me per trobar-me a mi mateixa i per no deixar als pensaments el plaer de destruir-me. Vaig haver de deixar-ho tot durant 1 mes i mig. Però amb un cop no en vaig tenir prou. Eren molt potents, vaig acabar fent-me amiga d'ells. M'acompanyaven cada moment i eren els meus aliats. Ells em guiaven i jo els hi feia cas i poc a poc anava avançant cap al camí de la destrucció. Però tot i la meva poca capacitat de pensar per mi sola vaig sentir com em deteriorava, com dequeia al fons d'un pou, com tot anava marxant del meu voltant. Necessitava ajuda altre cop, i aquest cop amb més urgència. Els meus amics encara seguient amb mi i cada vegada eren més forts i ens enteniem més, jo depenia d'ells. És per això que em prohibien fer moltes coses, les més bàsiques per seguir endevant. Si algú no feia res desaperaixeria perquè el meu cor ja no tindria prou força per bategar. Tot es va anar solucionant a poc a poc, molt lentament. Van ser dos mesos aquest cop. Però en aquests dos mesos vaig perdre coses, coses que volia però que no havia sabut valorar i que per això van marxar. És per això que ens hem d'estimar, per poder ser grans i per poder ser feliços. No s'ha d'intentar ser algú altre perquè el què tens tu no ho té ningú més i això et fa únic. Lluita pels teus somnis però accepta les teves limitacions, no vulguis ser millor que ningú. Enten que com més t'acceptis més lluny arribaràs i que estem destinats a ser qui som i això és una sort.

Hola!

Sóc la Laia Sala, psicòloga del Servei de Consulta Jove d'Interpersonal.

Moltes gràcies per sincerar-te d'una manera tan profunda. Aquest text traspua dolor i molta capacitat de superació. Segueix així de lluitadora i volent disfrutar de la vida!

Una abraçada!
Laia Sala
www.consultajove.cat