No entenc res

Hola,
bé, la cosa és que no sé gaire que em passa.
Fa cosa de un any i mig vaig passar una mala època i vaig començar a odiar-me i vomitar. No vaig dir res a ningú. Un dia em vaig espantar molt (deprés de vomitar un parell o tres de cops a la setmana durant dos mesos i poc) i vaig parar de fer-ho.
La cosa és que, a vegades, noto com que vull tornar a vomitar. I sé que sembla una tonteria, i em fa por tornar a fer-ho, però alhora és com una mena de "batalla interior" i hi ha dies que estic a punt de tornar a fer-ho... i m'espanta. Amb tot, a vegades em fa por menjar, i no sé gaire què fer. Això ja m'ha passat diversos cops des de fa l'any i mig, em va a èpoques, però des de fa un mes que em passa més que de normal i estic força confosa.
A més, faig esport fora de l'escola (jugo en un equip de bàsquet), i em passa que quan estic així pues em marejo molt quan jugo, em canso més del normal, etc. Cosa que em fa molta ràbia i em frustra, perquè m'encanta jugar i odio estar així.
Potser és perquè estic en un mal moment, porto forces dicussions amb la meva família, noto força pressió amb els estudis, em sento "descolocada" del meu grup d'amics, etc. No ho sé, no entenc res.
No entenc gaire perquè em passa tot això. És normal? Què puc fer? Hi ha alguna alternativa que no passi per dir-ho als meus pares??

PD: moltes gràcies per la feina que feu a adolescents.cat. Sou genials, enserio :D

Hola guapa!

Moltes gràcies per escriure al consultori i explicar el que t’està passant. La veritat és que tot i veure que ho estàs passant malament i que constantment et ve la idea de tornar a vomitar m’alegro moltíssim de que hagis deixat de vomitar. Estàs sent molt forta, valenta i responsable.

Sovint la gent pensa que quan una persona es provoca el vòmit ho fa per perdre pes però en realitat tendeix a passar quan estàs molt angoixat, et sents culpable o tens aquesta sensació de rebuig cap a tu mateix. A més, vomitar no fa que perdis pes, per això les persones que tenen un trastorn alimentari amb vòmits no mostren pèrdua de pes.

Pel que dius en el teu cas tens por a menjar, tens aquesta lluita interna per aconseguir no vomitar i si et mareges possiblement és que estàs menjant molt menys del que necessites. No ho puc assegurar al 100% però pel que dius és molt possible que tinguis un trastorn de la conducta alimentaria.

Els trastorns alimentaris son un trastorn psicològic que també té conseqüències en la salut física de la persona. Normalment les persones a les que els hi passa tenen molt baixa autoestima, és a dir, no s’agraden a si mateixes i es senten insatisfetes. Pel que dius tot va començar en un moment en que vas començar a odiar-te a tu mateixa. Realment l’odi és una emoció molt forta i sentir-lo amb un mateix té que ser molt dur.

Quan tens un trastorn de la conducta alimentària generalment tens una preocupació excessiva pel pes i pel menjar i per això acabes canviant les conductes alimentàries, com dedueixo que t’ha passat a tu. El que és important és que sàpigues que és un trastorn que pot curar-se però sempre i quan facis un tractament mèdic i psicològic.

Tot i que sembli que el problema és el cos en realitat el problema és tot això que expliques que t’està passant: les discussions a casa, la pressió amb els estudis, sentir-te descol·locada amb els teus amics, la sensació de sentir-te perduda, etc. el que és realment important.

Crec que t’aniria molt bé un acompanyament psicològic per poder tenir un espai per parlar del que et passa i per poder expressar les teves emocions i trobar la manera d’afrontar totes aquestes situacions. I sobretot per aconseguir estimar-te a tu i valorar-te per qui ets.

Si vols pots trucar-nos a l’ACAB i així podrem parlar i veure que pot anar-te bé. Penso que és molt important que parlis amb la teva família i els expliquis el que t’està passant. Si creus que parlant no podràs escriu una carta i digues el que et passa i com et sents.

El pas més gran ja l’has fet: explicar que et passa, demanar ajuda i per pròpia voluntat deixar de vomitar. No ho deixis aquí perquè sinó serà impossible que deixis de tenir aquesta lluita interna continua.

Una abraçada molt gran.

Et deixo la web de l’associació: www.acab.org

Carlota López Ballestar