MASOQUISME

Per començar, em presentaré tal i com l’exterior veu que sóc; persona riallera, molt bona amiga, atractiva i constant al treball. Tota una classe de qualitats que suposadament tota persona voldria tenir.
El problema esta en que:
1. El problema que tothom te a la seva vida, problemes amorosos mil, vaig tenir una parella 3 anys i encara l’estimo, ens vam fer molt mal mútuament per culpa dels cels. Ara estic coneixent a un noi molt més gran que em fa veure les coses d’una altra forma i m’agrada perquè creu amb mi, però no puc parar de pensar que eh perdut a la persona que m’ha fet feliç, ell voldria tornar però vol que li demostra i lluita perquè ara no pot estar en mi, però crec que res tornaria a ser igual perquè no confia en mi ( també afegeixo que jo no crec en mi) una part voldria estar amb ell i ser tot el que érem, però l’altra part em diu que ens faríem més mal, perquè ho em intentat mil vegades.
2. Problema de bipolaritat: puc creure moltíssim amb una cosa estar segura, i amb el temps sentir-me la persona més miserable per haver cregut amb allò.
3. Problema d’autoestima: crec que eh cregut tant amb mi, que quan em surt algo malament em desespero i menyspreo la meva persona.
4. Autolestionar-me: quan tinc atacs d’ansietat, la única cosa que em calma es tallar-me, eh tingut una temporada bastant baixa, ara estic sortint de ella però tinc nous motius per tornar a recaure i com que no confio amb mi tinc por de fer algun mal cap per no sofrir més. Perquè sóc bastant depressiva.
5. Problemes familiars: només confio amb la meva mare, perquè la meva germana tota la vida m’ha dit el que no tinc que ser i conforme em faig gran vec que estic sent aquesta persona que tant m’odio i encara es crea més l’ansietat, sumant que tampoc puc amb munt pare perquè tots dos són iguals.
El meu caràcter es molt fort i crec que sóc una persona forta, perquè puc manejar aquesta situació com per que ningú es doni compte. El problema el tinc jo en mi, intento esforçar massa el meu caràcter per canviar, perquè considero que no puc ser així, que puc ser millor, però quan em surt malament es crea un món, m ’auto exigeixo massa a madurar i per culpa d’això quan faig qualsevol “tonteria” m’ auto castigo.
Eh rebut molta ajuda, però crec que no puc sortir d’aquest forat i tinc por de acabar amb la meva vida, no perquè ja no visqui més, sino perquè ja no vull fer més mal a les persones que estimo i ells no tenen que portar el pes que em mereixo portar jo.
Afegirem en que, soc una persona bastant exigent i m’agradaria ser psicòloga algun dia per entendre el comportament de les persones, però sobretot per entendrem a mi. Però com puc arribar a ser una bona psicòloga si sóc així?
No vull que es publiqui aquest article per privacitat, nomes necessito una altra opinió professional, ja que la meva psicòloga es bastant inapta. Per cert, moltes faltes d’ortografia perdoneu problemes de la infància, també suma que soc bastant inapta pels estudis..

Hola lluna plena!

Anem per parts:

1. El primer de tot és important que creguis en tu mateixa, que estiguis bé i amb les coses clares, per tal de reprendre el que en el seu dia no va funcionar. Potser donar-te una mica de temps t'anirà bé per posar les teves idees a lloc i per triar el camí que més et convingui.

2. A l'adolescència són habituals els canvis d'humor i/o d'opinió. El que pots fer és reflexionar una mica més abans de prendre qualsevol decisió, així potser t'equivoques menys, i si finalment tot i així canvies d'opinió, prendre-t'ho amb calma. Pensa que sentir-te una "miserable" no t'ajuda massa, al contrari. Quin pensament alternatiu pots donar-te? ("La propera vegada ho faré millor", "Tothom s'equivoca"...)

3. Al començament ens deies que no creies en tu, i aquí ens dius que has cregut massa en tu i que quan les coses et surten malament et menysprees i et desesperes. Recorda que és important no deixa de creure en nosaltres mateixos. Si les coses no surten bé, analitzar el motiu pel qual no han sortit així, ser realistes i veure quina part és culpa nostra i quina no. Si això et costa molt, demana ajuda i opinió a les persones que t'estimen de debò.

4. Això que ens expliques és molt greu... Tallar-se són senyals que parlen del teu malestar, de l'ansietat, del difícil que et resulten les coses... Autolesionar-se és una manera desesperada de buscar treure's l'ansietat de sobre, però com segur que ja saps, només s'aconsegueix en el moment, però el problema i el dolor psicològic continuen... T'aconsellem que ho parlis amb algun adult de confiança (la teva mare, per exemple) i demanis ajuda. Sabem que es necessita molt de coratge per fer-ho, però t'assegurem que val la pena!

5. Recolza't en la teva mare, explica-li com et sents i tot el que t'està passant. No et guardis tot aquest malestar per tu sola!

Si ja estàs anant a la psicòloga, és important que li expliquis tot això que ens has escrit a nosaltres. Si creus en tu, t'esforces i et deixes ajudar, aconseguiràs ser allò que tu vulguis! Confia en tu! No perdis ni un segon més, comparteix el teu malestar amb la teva mare i amb la teva psicòloga, conjuntament trobareu la manera de sortir de tot això!

Una abraçada ben forta i endavant! Moltes gràcies per la confiança!

Mariona Busto
@marionabusto
www.consultajove.cat