Sóc feliç però al mateix temps no ho sóc gens...

Hola,
Mira doncs que jo ja se que estic en l'adolescència i tal però esque no sóc gens, però gens feliç, això si, va a estones.

Els meus pares són molt diferents als altres ja que el meu pare es bastant gran i ma mare doncs es mestra i jo al ser filla única no aguanto tancada a casa. Els meus amics em diuen; al ser filla única et controlen mes i tal però esque no ho entenc!! que no soc prou gran ja o que? M'explico, jo sóc molt diferent quan estic a casa que amb els amics. Amb els amics soc completament diferent ja que puc fer el que em dona la gana, em diverteixo i es quan soc més feliç. però a casa es totalment l'oposat. Estic sempre discutim-me amb els pares, i m'exigeixen molt, m'obliguen a fer coses que no vull i sempre sóc la marginada que la fan anar a casa d'hora quan hi ha alguna festa i aixo em fot molt! Sempre m'estan retraient coses que no tenen sentit en el tema que els i parlo i no m'entenen de res. Jo els estimo, mes al pare que a la mare ja que amb la mare sempre estem discutint i moltes vegades me de callar les coses perque encara podria ser pitjo! pero moltes vegades penso que en un futur marxare de casa i no em tornaran a veure mai mes perquè MARRUINEN LA VIDA!! sempre em diuen; quan jo era petit amb la teva edat ja rentava plats, em feia el llit... i jo penso, he que no us agradava? pos perque mo feu a miii!! no es lògic.

Jo també sóc una persona que pot semblar molt extravertida i que no tinc cap problema per parlar amb la gent i tal, però tots els problemes que em pasen m'els callo i no ho explico a ningú i es quan de tant en tan m'agafen atacs d'angoixa. Se que això es dolent, que no es bo per a mi i tot però el que em passa es que cada nit quan em poso dins el llit començo a plorar per el que em passa i el que m'ha passat durant el dia i sempre em proposo que al mati ho explicare algú però quan ho vaig a fer no m'atreveixo i no puc perque llavors penso: si ho explico que pensaran de mi? em deixerant de banda? i això es l'últim que vull que em passi a la vida ja que els amics ho son tot per mii! Ells confien amb mi i jo se que tambe ho puc fer però no estic atrevida.

AJUDAA SIUSPLAAU!! Gracies i perdò per enrollar-me!

Hola YuliaZuliaa!

Discussions entre pares i fills a l'adolescència és el més habitual i freqüent del món en aquesta etapa de la vida. Així que paciència per totes dues bandes! No és fàcil per cap dels dos (pares i fills) "aguantar" aquest període.

Nosaltres sempre som partidàries del diàleg, de comunicar-nos assertivament, de parlar des de la confiança i expressar allò que sentim. Per aquest motiu et recomanaríem que parlessis amb els teus pares, que els hi poguessis explicar com et sents i que tu també poguessis escoltar-los (segurament parlen des del patiment i volen el millor per tu, que és el que més estimen en aquest món, d'això no en tinguis cap dubte).

És evident que quan siguis més gran, t'independitzaràs, serà més autònoma i tu decidiràs sobre la teva vida. Però també veuràs les coses d'una manera diferent i podràs entendre moltes coses que potser ara et costa d'entendre! Tingues paciència i parla amb els teus pares!

Pel que fa als amics, què et fa pensar que et deixaran de banda? Què hi ha de dolent en mostrar les nostres debilitats? Si estàs passant per un mal moment, compartir-ho amb les persones que estimes i que t'estimen sempre ajuda a alleugerir el dolor! Per no fer-ho de cop, comença per explicar coses de tu de "menys importància", a veure què passa, com et sents, com reaccionen, etc.

Esperem que aquesta situació familiar que estàs passant pugui anar-se solucionant de mica en mica i puguis anar sentint-te millor!

Una abraçada ben forta i moltes gràcies per la confiança!

Mariona Busto
@marionabusto
www.consultajove.cat