CARTA ANSIETAT

Hola adolescents, m'agradaria que publiquéssiu aquesta carta, adreçada a tots els adolescents que patim ansietat. La carta està treta d'una pàgina web i està traduïda del castellà, potser hi ha faltes.

"Hola, sóc la tan esmentada ansietat…Vinc en to de pau, no t'espantis. Encara no entenc per què t'espanto tant cada vegada que et visito. He notat que cada vegada que vinc, et poses molt tibant/o, et desesperes i fins i tot plores, moltes vegades sento que ja no volguessis saber res de mi.

Crec que tens una mala imatge de mi, no he vingut ha fer-te el dany que tu creus.

Si encara no t'he matat, per què creus que ho faré ara?; perquè segueixes creient que ho faré.

Tampoc creguis que vull tornar-te boig/a, sé que cada vegada que et visito t'espanto, que fins i tot he arribat a paralitzar el teu cos, però és perquè sóc intensa i m'agrada moure't una mica i després m'en vaig. En canvi tu t'espantes, i així passem el dia tu i jo, anem com en una muntanya russa: puja i baixa.

Moltes vegades voldria que m'escoltessis, però tu et negues, així que no em deixes opció.

Últimament estàs tan ocupat/a tractant de ser el millor, aconseguir l'èxit sigui com sigui, demostrar-li als altres el que realment ets digne, que ja no m'escoltes.

Recordes aquell dia que no vas poder dormir per pensar en el que no vas aconseguir? O quan del no-res un dia sense saber com, et vas convertir en un mar de llàgrimes? Vull confessar-te que vaig ser jo, no em culpis.

Tu no m'escoltaves, era l'única manera de fer-te escoltar. Mentre que tu t'entossudies en no escoltar i seguir com si res succeís, jo jugava amb el teu cervell i les teves emocions, no em vas escoltar tampoc aquest dia ni a mi ni al teu cos, i vas seguir amb la teva manera de pensar. I bé vaig haver d'intentar una mica més fort. Recordes els mareigs, palpitacions, i el millor la paràlisi de tot el teu cos? Reconeix que aquest va ser el meu millor treball. Però a tu tampoc et va importar.

Moltes vegades ploraves i fins i tot cridaves, sentint el fred de la mort córrer per les teves venes del teu cos, i ni així ho entenies.

Moltes vegades em vaig enfadar i et vaig fer sentir el que no era ser escoltat/a, tu creies que jo era dolenta i aquest dia ho vaig ser Però mai vaig voler arribar fins a on et vaig fer anar.

Va ser molt dur veure't plorar i que creguessis que jo et volia fer mal, però pitjor va ser quan vas començar a no menjar i va arribar la meva amiga, l'anorèxia. Si m'haguessis escoltat, potser ella mai hagués arribat, podríem haver-ho evitat.

Recordes el dia que et vaig donar el senyal que ell no era el correcte? T'ho vaig advertir, en la teva primera llàgrima, però tu vas seguir.

Ho sento molt haver hagut d'actuar així, però havia de fer-te reaccionar, necessitaves fer canvis i no els vas fer. Així que vaig haver de venir jo, quan aquest no era el teu lloc, ni el teu treball o la teva parella, i fer-t'ho veure. Disculpa si et vaig espantar.

Estic aquí per ajudar-te, perquè vegis què has de canviar i que si tu no ho fas, hauré de visitar-te.

I si realment m'escoltes, faràs els canvis que et vaig demanar. Faràs l'impossible per estar millor, deixaràs la zona de confort, i et donaràs noves oportunitats.

I quan tot això succeeixi, serà el dia que m'acomiadi de tu, quan vegis que has evolucionat i que estàs disposat/a a creure, créixer i recuperar-te a tu mateix/a.

Ets un os dur de rosegar. Així que quan arribi aquest dia, espero que mai més hagi de tornar. Sigues lliure i feliç

Sincerament,

La teva ansietat"

*PD: Quan sentis taquicàrdia no pensis “oh no, un altre atac de pànic”, allibera't, dati el teu temps, plora si és necessari. És la teva essència que es va disfressar de mi.

Bon dia,

Moltes gràcies per compartir aquesta carta amb nosaltres. La compartim, a veure si la publiquen!

Una abraçada!

Carlota Portabella