Cansada de callar...

Hola!
Bé, mai he explicat com em sento a ningú i crec que almenys escrivint disminuiré una mica la necessitat que tinc d'explicar-ho d'alguna manera...
Jo sóc una persona molt tímida, inclús bastant freda amb qui no conec, em costa molt estar amb gent que no hi tinc confiança i sempre que puc intento no haver de parlar amb algú que no conec... Però fa poc tenia com una necessitat de canviar d'aires i conèixer a gent nova, perquè sentia que amb la gent de sempre m'ofegava i em sentia insignificant. Total, que fa un any o així per casualitat vaig conèixer a una noia de la meva mateixa edat i des de el primer moment vaig veure que era molt semblant a mi, així d'entrada amb un posat seriós, com el meu... I em vaig dir que valia la pena obrir-me amb aquesta persona. I ens vam conèixer, i ara som molt amigues, és una de les persones que m'entén més i que amb poc temps ha sigut capaç de que jo m'obri amb ella i sàpiga totes les meves pors, i encara sabent-les, s'ha quedat al meu costat i no ha fugit. I quan al principi era freda i em costava obrir-me amb ella en lloc de deixar-me estar, es va quedar allà animant-me a que ho fes... Va ser com un àngel caigut del cel, i ara no sé tinc una por de perdre-la... M'he enamorat d'ella. I cada cop tinc mes necessitat de veure-la, de parlar-hi.. I em sento tan insignificant... Té parella, i estan super bé, i de fet, millor, jo només desitjo veure-la riure. Però cada cop que em parla d'ell és com si em clavessin una daga... I llavors intento allunyar-me de tot el que me la recorda, i no parlar.hi, però m'és impossible. Necessito saber sempre com està, que la preocupa o perquè està contenta. I de vegades em diu coses tan maques sobre l'amistat que tenim, o que no sabria que fer si em perdés, que a mi se'm escapen les llàgrimes i ella no entén res. No sé, és una sensació de voler-la tenir sempre al costat, i alhora allunyar-la de mu per no patir més. Ella també em necessita, m'ho ha dit molts cops, no la puc deixar estar sense ella saber res. Com més temps passa més confosa i perduda estic..

Gràcies per dedicar part del teu temps en llegir això. És molt valuós i admirable el que fas, no deu ser fàcil resoldre els dubtes i angoixes d'un munt d'adolescents, felicitats, és genial això que fas. Espero que sempre hi hagi algú que escolti els teus dubtes amb tantes ganes d'escoltar-los i intentar-los fer més senzills com tu fas amb un munt de gent.
Mil gràcies de veritat.

Hola Anònima,

Moltíssimes gràcies per les teves paraules! Llegir-les ens dóna molta força per continuar amb la nostra feina, les passaré a la resta de l'equip ;) Sóc la Laia Sala, psicòloga del Servei de Consulta Jove d'Interpersonal.
Ara anem a la teva situació:
La línia entre l'amor i l'amistat és una línia molt fina que sovint la podem arribar a creuar. Primer de tot et direm que t'asseguris dels teus sentiments. És a dir, que et donis un temps per observar-te i veure si es tracta realment d'un amor, o bé d'una relació d'amistat molt íntima i sincera.
Si realment es tracta d'un amor, hauràs de veure què fas amb aquesta informació. En principi sembla que ella ja té parella i, per tant, no correspon als teus sentiments de la mateixa manera. Però tu tens dues opcions:
- Decidir ser sincera amb ella i explicar-li què sents
- No parlar amb ella i mantenir el secret.

Totes dues decisions comporten un risc, ja que no sabem quina serà la seva reacció, ni tampoc el dolor que et pot causar.
Valora quina és la decisió que, en un futur, farà que estiguis millor.

Recorda també que, per oblidar una persona (en cas que no siguis corresposta), és important posar una mica de distància, almenys fins que els teus sentiments redueixin aquesta intensitat.

Sabem que això que et diem és dolorós, però cadascú ha de mirar pel seu propi benestar...

Una abraçada ben forta!
Laia Sala
www.consultajove.cat