mooltaa depressioo pfpff

holaa, fa temps que no estic gaire be i estic bastant depressiu...tot va començar quan vaig descobrir que era homosexual, feia primer o segon d'ESO i magradava un nen de la meva classe, erem amics des de petits i ens portavem molt be, però quan per fi em vaig decidir de dir-li que estava enamorat d'ell (a principis de tercer d'ESO) em va deixar de banda i no em va tornar a parlar, jo estava convençudissim que ell tambe era gay pero a l'hora de la veritat em va dir que no era gay pero que seguiriem sent amics...i em va mentir. Ara faig quart i segueix sense parlar-me però es que no puc deixar de pensar en ell, l'he tingut a classe durant més de 10 o 11 anys i ara el segueixo veient per l'institut, per això no puc oblidarme d'ell... ell em segueix mirant, em busca amb la mirada pero no em parla, no se si son paranoies meves però crec que es gay i no ho vol acceptar, i ja hi ha hagut gent que m'ha dit que pensa que segur que es gay pero de moment no ha donat senyals... a part el tema de la homosexualitat no el porto malament, l'unic que em sento sol perque es aquella epoca en que tothom te parella menys jo i em sento malament, potser ningu em vol ni mestima, nosee, fins ara totes les meves amigues han tingut parella i jo no, i no ho puc entendre...en fi, a part d'aquest tema ja fa temps que amb el meu pare no em porto gens be, des dels set anys mes o menys, i hem passat situacions molt dolentes i baralles molt fortes, hem trencat coses de casa barallan-nos...i ja no puc mes, el meu pare es molt susceptible i no enten res, ma arribat a insultar i jo a ell, ell accepta perfectament que sigui gay, o aixo es el que sembla, pero cada dos per tres ens barallem per qualsevol cosa i no ens parlem durant dos dies...en fi que tot plegat es una merda i jo ja de per si soc molt negatiu i pessimista, i quan em passen coses d'aquestes l'unic que se'm acut es plorar mentres escolto musica trista a la meva habitació...moltes vegades intento ser feliç amb les coses mes insignificants, pero quan sem fa tot una muntanya pesen més les coses negatives que les positives...espero que em pogueu ajudar, moltees gracies!

Hola!

Moltes gràcies per escriure'ns! Sóc la Laia Sala, psicòloga del Servei de Consulta Jove d'Interpersonal.

Tu mateix descrius la teva situació com una muntanya i aquest és el problema! Si anem amuntegant els petits problemes o dificultats dins el mateix sac, arriba un punt en què ens sembla que tot és horrorós. Per tant, intentarem separar-ho, d'acord?

Primer, l'acceptació de l'homosexualitat és un procés que cada persona viu a la seva mare. A vegades no és fàcil i pot arribar a ser molt dolorós. Sembla que tu l'has gestionat molt bé i això és un punt fantàstic per tu! Poder viure amb naturalitat la pròpia orientació sexual és molt important!

Segon, el teu amic. Nosaltres no podem saber si ell és gay o on, en tot cas, ho ha de reconèixer ell primer. Si ell t'ha dit que no és gay i que no vol una relació amb tu, ho hauràs de respectar, per molt dolorós que sigui...

Tercer, tots tenen parella. Estic segura que si analitzes aquesta frase i la comproves en les persones del teu entorn, no es cumpleix al 100%. No tothom ha tingut parella. I no passa res, és una experiència que no es pot controlar, tothom la viu en un moment diferent. No et centris únicament en això perquè et farà perdre moltes oportunitats de conèixer altres persones interessants ;)

Quart, la relació amb el teu pare. Les relacions amb els pares no sempre són fàcils i a vegades les discussions poden arribar a ferir molt. Si vols millorar la convivència a casa, haureu de parlar-ne tots dos. Entre tots dos heu de buscar la manera de mantenir uns "mínims" de cordialitat, per exemple. I, sobretot, de cumplir-los!

I per acabar, m'agradaria que recuperessis aquesta llista de petites coses que et fan estar feliç, ni que sigui momentàniament. Ja que la felicitat no deixa de ser un seguit de moments alegres ;)

Una abraçada
Laia Sala
www.consultajove.cat