Deshumanitzada

Bé, la raó per la qual escric és perquè m’agradaria saber si existeix la possibilitat de parlar amb algun psicòleg/a, ja sigueu vosaltres o algú extern que conegueu, e forma gratuïta i per internet (però no públicament). Només seria una vegada, per poder desfogar-me, necessito escoltar (llegar) la opinió d‘un expert. A una de les meves pel·lícules preferides el protagonista diu que ha trobat el seu lloc on “la gent l’escolta perquè realment té interès en sentir el què està dient i no perquè estigui esperant el seu torn per parlar”. I això és una mica el que busco, una persona a la que poder obrir-me sense tenir la sensació que mentre jo parlo està desitjant que acabi.
Com he dit al títol em sento deshumanitzada, ja que em trobo estiuant segon de batxillerat i l’any vinent començaré la universitat i sento que realment tot això és una farsa. Una manipulació a la que em veig sotmesa per la societat, pel meu entorn i pels meus propis temors, ja que únicament he decidit fer batxillerat pel “prestigi social” és a dir, per no sentir que al meu voltant la gent opina que sóc tonta.
I és que veig a la gent de la meva edat preocupada per exàmens, amors i altres tonteries i a mi em donen entre ràbia, fàstic i enveja.
He passat per coses força dures a la meva infància pel que sempre he cregut que no em sentia adaptada a la gent de la meva edat perquè ells no ho han viscut i no s’han vist forçats a madurar, però no sé. Crec que encara que no les hagués viscut també seria diferent al meu entorn.
He dit que no m’agrada el món dels adolescents perquè em sembla patètic que un examen d’història o que “el noi que et mola no et faci cas” signifiquin per tu una tragèdia, però la veritat és que el món dels adults em dona més fàstic encara. Són molt falsos entre ells i s’han autorconvençut que la seva funció al mon es la de llevar-se pel matí per anar a treballar i complir amb les llavors pròpies d’un ciutadà, així com quedar bé constantment amb la gent del voltant. Els adolescents com a mínim es plantegen algunes coses a vegades.
Crec que estic sent obligada a involucrar-me en això quan a mi no em surt de dins. Tampoc estic dient que vulgui viure com un animal no racional com si això fos la selva, però definitivament, la raó de la meva existència no és que memoritzi les guerrers carlines per poder aprovar batxillerat, per poder anar a selectivitat, per poder anar a la universitat, per poder trobar bona fina, per poder-me casar per poder formar una família i per poder morir envoltada dels meus néts. Jo no ho crec així i veig que tothom al meu costat ni s’ho planteja.
Estic confosa perquè no puc parar de pensar en la mort. Per les nits em comença a donar molta por això. Però no és una por física , no sé com dir-ho, és una por més bé al tot allò que no hauré fet i a tot allò que m’hauré quedat amb ganes de fer, no sé, pot ser en lloc d’haver dit que li tinc por a la mort hauria d’haver dit que li tinc por a la vida. És que a més sempre m’imagino morint de les pitjors maneres, i no paro d’imaginar el meu funeral i la meva àvia plorant i coses axií de desagradables, suposo que una cosa vindrà a arrel de l’altre, però, és que estic realment obsessionada amb la mort, tinc la sensació que cada vegada que surto de casa em moriré. I no només jo, no em quedo tranquil·la quan sé que algú que m’importa mínimament està agafant el metro en hora punta o agafant el cotxe de nit després de sortir de festa o qualsevol cosa. No sé, potser és que he estat envoltada de massa drama i ara tinc la sensació que no em poden ocórrer coses bones.
A part, em sento tant rara per plantejar-me aquestes coses que no sé com comportar-me amb la gent normal, és que no em sento còmoda, no sé moure els braços amb normalitat, no sé què és el correcte que digui i què no, no sé, em passen coses rares que a una persona normal no li passen perquè li surten soles.
Bueno pot ser els meus problemes us han semblat una chorrada, jo que sé, però jo cada vegada estic més obsessionada amb les meves manies, porto uns mesos que sem glaçá el braç per les nits perquè necessito tocar el meu amulet mentre dormo per sentir-me protegida. Ho veieu normal=? Es que faig coses de boja joder i dec de semblar una exagerada que vol anar de profunda...
Bueno, jo què sé.... Gràcies per llegir això.... Espero la vostra resposta.

`Hola Mònica 23,

sóc l'Eli Aulet. psicòloga d'Interpersonal.

Doncs em sembla fantàstic que vulguis deixar de patir i obsessioonar-te i vulguis deixar enrera el que no t'agrada.

Una teràpia t'ajudarà molt! Et podem recomenar interpersonal, que hi ha el servei de consulta jove, que és més econòmic, i es poden fer sessions fer skype (www.consultajove.cat), però et recomanaria fer.-ho presencial. Demana al servei de joventut de la teva zona si hi ha algun servei de psicologia que et puguin recomanar.

També parla amb els pares i pacteu alguna responsabilitat que a canvi et subvencioinin la teràpia.

ENDAVANT

Eli AUlet