10/01/2016 Què podria fer?

Bona tarda,

Estic feta un envolic... fa uns mesos vaig conèixer un noi, vam començar a parlar i tot anava la mar de bé però ell és d'Estats Units, és una mica més gran que jo, bueno, per a què enganyar-me... ell té 26 anys i jo 17. Realment penso que això no cal que sigui un inconvenient, l'edat no és un problema sempre i quant l'un respecti a l'altre i hi hagi amor i carinyo, no? Al que anava, només ens em vist un cop, i va ser una d'aquelles casualitats de la vida que no t'esperes trobar. Ens vam donar l'Skype i parlàvem gairebé cada dia. Tot va començar amb el simple fet que jo ja portava un temps que volia millorar la meva parlar en l'anglès, i va començar així, pel simple fet que parlèssim en anglès. Ens van entendre molt bé al poc temps: teniem gustos similars, compartiem experiències com que els nostres pares están separats,... vam connectar. Em vaig penjar d'ell de seguida, els moments que podia parlar amb ell feien especial el dia, sobretot si parlàvem pel matí abans que jo anés a l'escola. Ens anàvem organitzant, ja que hi ha 6 hores de diferencia. Sempre que podia intentava parlar amb ell, i suposo que a ell li passava el mateix, perquè parlàvem molt sovint. Tot va canviar abans que comencessin les vacances de nadal... em va dir que m'estimava, que sentia una cosa molt forta per mi,... a partir d'aquí les coses van canviar; ens referiem l'un a l'altre com a "parella", compartiem apelatius carinyosos, i desitjavem que pogués arribar algún dia el qual ens poguèssim tornar a veure en persona (normalment sempre parlàvem amb la webcam). Em discutit un parell de vegades, coses que jo no li donaría gaire importancia però això depenent de cadascú. Sempre han sigut discusions tipo, "Per què no dius res? o si no tens ganes de parlar tanco...". Jo això ho considero tonteries, és a dir que si no et dic res és perquè no tinc ganes de parlar amb tu? No cal que sempre parlem, el silenci també és bo. No pot ser que passi que algún cop no tingueu res a parlar i que ens estem mirant-nos l'un a l'altre sense dir res? Jo em podria estar estones observant-lo...
És molt negatiu, té una perspectiva molt diferent del món a com la tenen els altres i això m'encanta, a vegades és massa negatiu però i que?

Jo mai he tingut nòvio, ni tampoc he donat el primer petó i per mi no ha suposat gaire problema, al contrari, són d'aquelles coses que penso que arribaràn quan tinguin que arribar. Penso que és així però em contradic a mi mateixa, estic impacient pel dia en que pugui donar el meu primer petó, que pugui estar amb algú que m'aprecii, que em valori, que pugui contar amb ell,... ho anhelo. Una part de mi creu que en part això es degut a que no he considerat tenir un referent patern. Els meus pares es van separar farà uns 3 anys, i anteriorment a això ja no savia el que era tenir un pare, no m'interpreteu malament, suposo que m'estima i m'ha estimat sempre, quan era petita sempre el vaig considerar el millor de tots, però quan vaig començar a crèixer i adonar-me del que passava al meu voltant, el vaig deixar de considerar tal. Si algún dia arriba el dia que vulgui lluitar per estar al nostre costat (del meu germà i meu) tal com deia els mesos que van durar els judicis de separació, si algún dia em demostra que vol canviar, per nosaltres, per així poder estar al nostre costat, jo faré els meus esforços per aceptar-lo, perquè per moltes coses que hagi fet malament, ell continua sent el meu pare. Però ja van dos anys, gairebé tres, i no ha donat cap pas, tampoc espero que el doni... Al que anava, jajajaja m'estic anant molt del tema, però suposo que té alguna cosa a veure amb el que em passa. Vull a algú que m'inspiri confiança, que em doni una seguretat, sabeu el que vull dir?

Em considero bastant innocent, pel simple fet que normalment em crec sempre el que els altres em diuen, hi confio massa, confio massa en que els demés no volen fer mal, però gairebé sempre és tot al contrari, espero que algún dia sàpigui diferenciar a aquestes persones! També "m'enamoro" molt fàcilment, ho he posat entre cometes, perquè no sé exactament si el que sento o he sentit altres cops és enamorament. M'ha passat i em segueix passant que molts cops no sé com explicar-me, em costa explicar el que sento amb paraules quan parlo, però en canvi quan escric és quant puc expresar-ho tot. Sóc músic, toco el piano i el fagot; la música m'ha donat l'oportunitat que em pugui expresar també. Escric molt, els meus sentiments, el que penso, en part em llibera.
Sóc de les típiques que considero que el primer petò ha de ser amb la persona que t'agradi, no vull ser arrastrada pel fet que com que totes les meves amigues ja s'han liat o están en una relació, jo també ho hagi de fer, i així com així liar-me amb el primer que passi pel meu davant. NO. Però segueix sent una inquietud que tinc. També val a dir que potser jo m'he imaginat la persona ideal per mi, potser estic imaginant una persona que no existeix, potser m'he fet una idea equivocada...

Tornant al tema principal, el noi. Durant aquest nadal no em parlat gaire (en totes les vacances 3 dies contats...), he notat com si ens allunyèssim, el sento més llunt que mai i em dol. Li vaig escriure alguns fragments de tot el que sentia, textos que vaig escriure en el moment que em va preguntar que si jo l'estimava, un poema, en fi, el que havia escrit pensant en ell. Això li vaig enviar fa dos dies, quant ja feia 3 que no parlàvem. Ahir em va contestar, paraules textuals: "Wow això és molt per llegir, estic content que et preocupis tant per mi." Em vaig desilusionar una mica realment, esperava més i això em dòna a pensar que tot aixó, fos el que fos que teníem s'està acabant... Quant al principi de les vacances vaig veure que no parlàvem tant no em vaig preocupar gaire, vull dir, era nadal, s'ha d'estar amb la familia, que si dinars que si festes... no m'hi vaig voler capficar gaire, però ara...

Em podrieu aconsellar siusplau?
Perdoneu que m'hagi enrrotllat tant i moltes gràcies per la vostra atenció i per la feina que realitzeu per a que nosaltres, els vostres lectors, puguem llegir cada dia els vostres articles.
Petons,
Mariona

Mariona, possiblement el millor que pots fer és explicar-li a ellq ue et sents així i que no entensben bé perquè les coses us van d'aqeusta manera.
La comunicació en una parella és vital. Sobretot si hi ha tants quilòmetres de distància.
La diferència d'edat que hi ha entre vosaltres és força important. NO sé si esteu en el mateix moment vital i si espereu les mateixes coses de la vida. Ja ho anireu veient mica en mica.
Però, sobretot, obre't, explica com et sents... i desitjo que ell et comprengui i vulgui parlar amb tu i pugueu resoldre la situació per estar millor.
Moltes gràcies!

eLena Crespi - www.elenacrespi.com