No se que fer

Hola, sóc una noia de 16 anys, gairebé 17 i no sé que fer amb el meu futur. Des que era petita, sobretot entre els 5 i 10 anys, els meus pares m’han dit que busqués una carrera que m’agradés però que tingués futur i un bon sou, però, ¿que passa si la carrera que m’agrada no compleix aquests requisits?
Des que tinc memòria canto, hem sé de memòria totes les cançons Disney i he crescut amb el micròfon de SingStar a la mà. Quan hem llevo només penso en escriure, cantar o actuar. Tinc un compte a Wattpad i hi escric sovint, m’expresso millor amb paraules, sóc capaç d’escriure poemes en minuts i he guanyat 4 jocs florals des de els 11 anys. Sóc molt melodramàtica i vaig fer teatre de petita i vaig enamorar-me’n de la sensació. El problema és que no se si és un hobbie o si en realitat m’agradaria dedicar-m’hi a allò. Als meus pares, i a tothom en realitat, que m’agradaria estudiar una altra cosa, amagant aquest somni, el que pensava que era un somni adolescent.
M’agraden les ciències però no é si vull encaminar la meva vida cap a enllà. Ara estic en un nou centre i no tinc la mateixa passió, a més a més es molt car i sé que els meus pares estan fent un sacrifici enorme per mi. La veritat es que cada dia estic pitjor, estic deprimida, m’adormo plorant i fins i tot he pensat en autolesionar-me, sé que és dolent però hi ha vegades en que fins i tot hem sembla bona idea. Estic espantada dels meus propis pensaments.
M’està destrossant per dins. Ho vaig comentar a dues persones i només hem van enfonsar més, una antiga mestressa que hem va dir que no ho fes, que no estudies això i que ho tingués com a hobbie, i a la meva millor amiga, que hem va dir que ella hem veia dins un laboratori. La veritat es que sóc una persona massa independent, m’agradaria viatjar per tot el món no quedar-m’hi en un lloc fixe. Fins i tot he buscat informació sobre les possibles carreres, sobretot sobre Juilliard, a Nova York, la meva ciutat somiada. Cada cop hi penso més en la possibilitat de fer-hi una audició a amagades per entrar-hi o anar-me’n fora a estudiar i buscar-hi feina de lo que m’agrada. Aquests pensaments m’han acompanyat des que tenia 12 anys. ¿Com una nena de 12 anys pot pensar en fugir de casa d’aquesta manera? Perquè la veritat es que és fugir lo que vull fer, allunyar-me de totes les coses que hem fan mal.
Tinc un dubte, ¿he de seguir els estereotips i les felicitats dels altres i quedar-me amb el i sí... o empaitar aquest somni?

Bon dia Chained_Wings,

Sóc la Carlota Portabella, psicòloga d'Interpersonal. Gràcies per utilitzar el consultori i per explicar-nos totes les coses que et preocupen.

El nostre consell és que parlis amb els teus pares, que un dia els asseguis al sofà i els diguis que vols parlar amb ells amb tranquil·litat sobre un tema que et preocupa. Explica'ls el que ens has dit a nosaltres, que no estàs bé, que et preocupa encaminar el teu futur cap a un camí que no és el que creus que et fa feliç. Si els ho expliques, segurament podran entendre-ho.

Dius que tampoc ho tens del tot clar si és un hobbie o si realment et vols dedicar a això, pots investigar si hi ha la possibilitat de poder cursar dos estudis paral·lels, poder fer dues coses per, a poc a poc, poder anar veient quin és el camí que més t'agrada! No t'has de tancar portes, està molt bé tenir somnis i lluitar per aconseguir-ho. Ets molt jove, al cap i a la fi, si decideixes fer alguna cosa que després veus que no és el que volies, sempre estàs a temps de rectificar! Provar de fer el que creus que és el millor mai és perdre, sinó guanyar!!

Si veus que amb els dies segueixes estant trista, demana ajuda a un professional. Segur que ell també et pot ajudar a aclarir que vols fer amb el teu futur, com enfocar-ho i com millorar aquest sentiment de tristesa tan normal en el moment vital en el qual estàs!

Molts ànims guapa!

www.consultajove.cat