Dubtes

És el primer cop que vinc aquí... I és que tinc dubtes.
Tinc 14 anys, i fa cosa d'un any i mig que em van diagnosticar depressió. Això va fer que em portessin al psicòleg, que em posessin medicació... Bé, tot alhora.
La recuperació va costar (de fet, encara no ho estic), tenint en compte que també m'autolesionava i no va ser fàcil d'evitar.
Recordo que molts cops quan em tallava, la gent em veia els talls. Suposo que llavors volia cridar l'atenció, però ningú no em va fer cas, i recordo sentir-me sola.
Només parlava amb dues noies. A l'esbarjo, m'asseia en una cantonada amb la música alta per a no escoltar els riures i les felicitats dels demés. Semblava que els volia evitar, però realment volia que s'asseiessin amb mi, que m'abracessin, que em fessin costat... I, com que no ho feien, cada cop em sentia més sola.
Va arribar un moment que les noies amb les quals només parlava, van deixar-me de banda. Fins i tot evitaven caminar per la mateixa vorera per on caminava jo.
Val a dir que això em va sentar tan malament que vaig plorar fins a quedar-me sense llàgrimes.
Vaig començar les visites amb la psicòloga i el psiquiatra, que ho veien força negre, tenint en compte que ja havia intentat suicidar-me més d'un cop. La psicòloga, per això, no va desistir, i va lluitar perquè jo sortís endavant.
Poc a poc vaig anar superant la fòbia social; sortia amb gent, estava bé. I tenia una relació a distància amb una noia (amb la que encara avui surto).
Poc a poc, també, he anat superant les meves pors envers la meva autoestima i el meu desenvolupament social. Amb les meves "amigues", no hi he tornat a parlar, i ara em sento com nova.

A vegades, però... A vegades, em sento molt sola. A vegades em sento tan malament, que m'haig d'autolesionar per reduir l'ansietat, perquè he plorat tant, que les llàgrimes ja no em surten, per més que les forci.
He lluitat molt, contra els altres i, sobretot, contra mi mateixa. I haig de reconèixer que tinc por.
Molta por.
Tinc por perquè no vull que tot el què he aconseguit se'n vagi en orris. Tinc por perquè, ara que estic bé, no vull recaure. No només seria una merda per a mi, també seria una merda pels que m'envolten...
Hi ha cops en els que estic bé, en els que sé que res em passarà, i puc estar ben confiada, i inclòs riure'm dels que es riuen de mi. Però hi ha cops que fins i tot he hagut de marxar de classe per mals de cap i ansietat, demanar permís per anar al lavabo per calmar-me... De tot. Sé que quan encara no estàs recuperat d'una malaltia com la meva, és difícil passar de cop a la normalitat, però simplement m'agradaria no passar d'un extrem a l'altre en qüestió de, potser, fins i tot minuts.

És això normal? Creu que podré recuperar-me?

P.D.: En cas de què això es publiqui (encara que ho dubto força), podria ser anònim?

Hola notjulsxx!

Doncs és normal que tinguis por. Quan has tocat fons i vas veient la llum sempre et fa por tornar a caure.

Però amb el que ens has explicat, hem vist a una persona lluitadora, amb força... pensa que els psicòlegs, per molt que lluitem, no podem fer res si la pacient no vol tirar endavant. i Aquí és on tu has trobat la força! has estat capaç d'estar bé

I la por no t'ha de paralitzar. és bo que la coneguis i que no vulguis que marxi sinó que et mantingui alerta perquè no defalleixis.

T'enviem una abraçada en forta! ets molt valenta!

Elena Crespi i Asensio - www.elenacrespi.com