Amistats, pare, depressió...?

Hola, gràcies per crear aquest consultori.
El meu problema és que jo tenia un grup d'amigues que resulta que són unes falses i em criticaven a les esquenes, òbviament vaig allunyar-me d'elles però ara m'adono que m'he quedat sola. A part de sentir-me sola, sóc una persona amb molt tímida i em costa fer amistats i amb les que tinc ara no les considero amistats, sinó companys amb els que estar al pati. La meva mare constantment m'està dient que no tinc amics i diu que això no pot ser. El cas és que jo ja en sóc conscient, o es pensa que a mi m'agrada sentir-me així? El cas és que sempre he tingut molt baixa autoestima i a part de sentir-me sola em sento malament amb mi mateixa, molts diuen que sóc bona persona però jo em pregunto... les bones persones realment estan soles? Crec que no, així doncs alguna cosa he de fer per caure malament a la gent.
L'altra cas és que noto que estic decepcionant al meu pare ja que ell és el millor que tinc, sempre hem tingut una molt bona relació i jo li he explicat moltes coses que ell m'ha solucionat. El cas és que fa temps (dels 12 als 14, sí ja sé que era molt petita) vaig sortir amb un marroquí que va portar-me molts problemes (en els meus pares també) però ja està oblidat. Ara tinc una altra parella, no fa gaire que estem junts però també és marroquí. El cas és que li he estat dient al meu pare que és un amic ja que sabia que no em deixarien anar amb ell per les coses del passat. En part entenc que no em deixin, i que no ho acceptin, el problema és que ell va enterar-se fa poc que estic amb ell. I la nostra relació ha anat a la merda i estem com molt distants ja que ell no suporta que li amagui les coses i encara menys que se n'hagi d'enterar sense que jo no li hagi dit res.
No sé com fer-los entendre als meus pares (o al meu pare) que no és tant dolent com sembla, que per ser marroquí no té res dolent, que és diferent al meu ex. Gràcies a ell no bec, no em tallo (abans ho feia, no per intenció de suïcidar-me sinó per autolesionar-me) i gràcies a ell noto que actuo més bé del que ho feia abans, i sobretot; sóc més feliç. Noto que estant amb ell no ho sé, sempre somric i és impossible no fer una altra cosa, però els únics moments que estic amb ell és perquè m'escapo ja que sinó, no ens veuríem.
He intentat parlar amb els meus pares però és impossible que ho entenguin i no sé com podrien donar-li una oportunitat. Què podria fer?
I l'última consulta, em sap greu que sigui tant llarg, és que l'altra dia vam estudiar els síntomes de la depressió i vaig adonar-me que tinc la majoria d'ells (insomni, baixa autoestima, em costa relacionar-me amb la gent,...) però hi ha símptomes que no tinc, per exemple: és cert que estic desmotivada a l'hora dels estudis, i tot això però en part tinc ganes d'intentar tirar endavant, tinc l'esperança que quan vagi a la Universitat tot canviarà i millorarà. No sé si m'equivoco o no però tinc aquesta sensació, i els depressius estan sempre desesperençats. Així que no sé si és que sóc molt dèbil i m'afecta massa tot (a vegades sí, però intento controlar-ho) o si és que realment em passa alguna cosa més greu. Fa aproximadament un any i algo o dos anys que no sóc capaç de dormir durant tot una nit a no ser que estigui molt molt cansada, ja que sovint penso molt. (Ho sé, hauria de deixar de pensar tant les coses).

Bé, em sap greu fer-vos aquesta consulta. No sé ben bé a què podreu respondre, no sé ni si m'he explicat com volia per tal que ho entengueu, però moltes gràcies per tot. Espero que pugueu donar-me alguna resposta aviat :)
Em sap greu si hi ha alguna falta.

Hola Pardalet!

Anem per parts:

Si et sents sola, és important que pensem que pots fer tu per millorar aquest aspecte, per exemple: apuntar-te a alguna activitat que t'agradi, de manera que coneixeries gent nova mentre t'ho passes bé! També és important que puguis parlar amb la teva mare i explicar-li com et sents. Segurament no fa els comentaris amb mala intenció, i probablement no deu saber que ho estàs passant tan malament, així que busca un moment de tranquil·litat i explicar-li com et sents.

Pel que fa als teus pares és important que tornis a intentar parlar amb ells. Sembla que amb el teu pare tens una conversa pendent, ja que s'ha assabentat que tens parella de "rebot" i segurament li hagués agradat saber-ho de part teva. Potser estaria bé que poguessin conèixer a aquest noi, que poguessis explicar-los coses d'ell i que de mica en mica vagin coneixent-lo i puguin estar tranquils que la seva filla està bé! No oblidis que generalment els pares volen el millor pels seus fills/es i que pateixen per ells.

Per altra banda, fixa't que si la teva felicitat depèn únicament que tinguis una relació, això et fa una mica esclava... la teva felicitat no pot dependre d'una altra persona sinó de tu mateixa, perquè si no, no seràs lliure!

Pel que fa als símptomes de la depressió, és important que no ens autodiagnostiquem, ja que quan comencem a llegir símptomes a tots ens dóna la sensació que els tenim tots. Si veus que fa dos anys que no dorms bé, que et sents preocupada en accés, etc. és important que ho expliquis a casa i t'acompanyin al metge per valorar-ho. D'aquesta manera et quedaràs tranquil·la que tot està en el seu lloc i si cal, et donaran estratègies concretes pel teu cas per ajudar-te a descansar millor.

Esperem haver donat resposta a tots els teus dubtes i disculpa el nostre retard en la resposta.

Una abraçada ben forta i moltes gràcies per la confiança!

Mariona Busto
@marionabusto
www.consultajove.cat