Em sento presionada...Soc jo el problema?

Holaa soc una noia q vinc duna familia humil pero que diguem com la tipica familia "perfecta" o aixo diuen els meus amics....
Jo em sento que visc a la ombra de la meva germana gran.... Pero aquest n es el problema
Soc una noia de 15 anys faig esport delit i soc molt estudiosa i trec molt bones notes... Entreno gaireve cada dia i perdo molt temps mb aqueste sport... Pero tinc un problema (tot i q tampoc el considero molt problema) mencanta sortir amb els amics, mencanta la roba, la moda, les festes, la musica, balla i reconec que estic molt pava amb el tema de nois ja que tinc les meves histories.... Diuen els amics q soc una noia molt dolceta pero reconec q soc molt esbojarrada i un nervi...
Soc tot al contrari a la meva germana ella es mes gran, tmb fa esport, es molt inteligent (jo crec q mes que jo) i en canvi ella no li agrada sortir tan, es centra mes en el esport ( jo tmabe) pero es mes tranquila i no tan "callejera".... Em sento presionada amb els meus pares, mels estimo molt i se que ells tambe a mi... Pero... No els entenc ni ells menten a mi... Ens discutim cada dia... Jo penso que hi ha temps per tot que es pot fer esport estudiar pero tmbe pasarho be no? Penso que si no aprofito de gran marrepentire de haver passat anys nomes pensant en estudis i coses series ( aixo si tinc molt clar que cada cosa al seu temps i que no sha de corre i que hi ha uns limits) visc en un mon totalment diferent, el mon de iupi? Nouseee pero els meus pares n entenen on visc ni els meus pensaments
I sempre volen notes mes altes que 8 i jo mesforço molt.... Diuen q em donare una ostia perq nomes penso en sortir... En calentons mhan arribat a dir q nomes visc de la imatge i aixo em fa molt mal...diuen Que ells es sentirien mes orgullosos si jo penses mes en esport estudis i no tan en passarho be amb els amics... (Jo els entenc pero noto q fan un gra massa... Nse crec q es normal q tingui ganes de festa i mes si mesforço en els estudis i entreno cada dia sense para...) noto que elss decepciono i que no soc o no penso com ells voldrien... Em comparen amb gent i aixo tmbe mafecta...
Nose si soc jo la que es adolescent i estic totalment pava o potser esque els meus pares em presionen una mica... Ja no puc mes, moltes nits ploro perque se q els decepciono... Pero jo intento donar tot de mi.... Si penso en roba o en balla per ells ja no soc la que hauria de ser...esport i estudis.... He parlat molts cops amb ells i noto que no es volen ficar al meu lloc... No entenen que hi ha dies que no estic be per problemes personals i no ho entenen noto qe no mentenen i tampoc ho volen fer
De veritat, soc jo el problema? La vida es basa nomes en tenir un bon futur, grans estudis i una gran vida esportiva?

Hola Loud!

Sóc l'Eli Aulet. Psicòloga d'Interpersonal.

Doncs entenc molt bé el que sents. Jo et suggereixo que has de parlar amb els teus ares , més enllà de en una discussió. Ells s'han de poder posar al teu costat una miqueta potser també. Està clar que els hi costa perquè estan molt preocupats. Ells ja et diuen que per ells estudiaries i faries l'esport, però també entenc que per altra banda vulguis sortir amb els amics.

Demana'l-s'hi què esperen de tu ara que ja tens X anys, i que tu esperes que poguéssis negociar una mica el que vols. Deixa'l-s'hi clar qeu tu vols estudiar i fer esport i a l'hora que vols temps epr sortir tmabé, com la gent de la teva edat.

Pels teus pares és molt important estudiar i l'esport, però és natural que tu també sentis que vols fer el que et toca per edat.

A poc a poc aniras aconseguint! Parla amb ells i digue's el que necessites i feu acords!!

Endavant! No estas equivocada!!

Eli